A l’escola amb por

Podem discutir si s’ha començat massa aviat o massa tard el calendari escolar, si cal que la canalla treballi per memoritzar o per adquirir competències, quantes hores lectives ha de tenir el curs... però hi ha temes que són inqüestionables. Falten docents, és evident; la pública està infradotada, queda clar; el català retrocedeix, malauradament... I enmig d’aquesta precarietat, l’assetjament escolar és una realitat preocupant, més freqüent del que una part de la comunitat educativa (directors, mestres, pares, gestors polítics) sembla ser conscient. S’ha acabat el temps dels “són coses de criatures”, “el meu fill no ha estat”, “a la meva època no hi donàvem tanta importància”, “així es fan més forts” o “és que en [poseu aquí el nom de l’infant assetjat] té un caràcter que ho provoca”... Calen protocols nítids i, sobretot, ràpids. I han d’implicar tota la comunitat, amb coratge i un enfocament integral. No únicament per protegir les víctimes, sinó també els agressors, als quals la negació o el silenci no els fa cap bé, perquè ells també són víctimes d’una pulsió que cal analitzar i guarir perquè no perduri. Per posar fi a l’assetjament, el primer que cal és reconèixer el mal, parlar-ne i abordar-lo. Sisplau, no permeteu que cap infant vagi a escola patint.