Mobilitat sostenible

Del 16 al 22 de setem­bre d’enguany se cele­bra a Cata­lu­nya, i a Girona, la Set­mana Euro­pea de la Mobi­li­tat Sos­te­ni­ble, amb el lema Com­bina i mou-te (Mix and move), amb els objec­tius de sen­si­bi­lit­zar la ciu­ta­da­nia dels impac­tes nega­tius en el medi ambi­ent i la salut de l’ús del vehi­cle, i d’impul­sar l’ús de mit­jans alter­na­tius de trans­port sos­te­ni­bles.

Aquesta mena d’esde­ve­ni­ments –l’efec­ti­vi­tat dels quals sovint es posa en dubte– volen sen­si­bi­lit­zar la ciu­ta­da­nia per tal que pren­gui consciència davant deter­mi­nats pro­ble­mes, en aquest cas de la neces­si­tat impe­ri­osa de recórrer a mit­jans de trans­port menys con­ta­mi­nants, per fer de les ciu­tats un entorn net i salu­da­ble; per con­vi­dar a la reflexió i si pot ser a l’acció; per convèncer-nos que hem de can­viar d’hàbits, i ens inter­pel·la a tots.

És obvi, i crec que ja no ho dis­cu­teix ningú, o gai­rebé ningú, que a les nos­tres ciu­tats com a espai de vida de pro­xi­mi­tat hem de can­viar les coses una vegada per totes. Hem de cer­car moda­li­tats de trans­port alter­na­ti­ves; uti­lit­zar els car­rils bici de la ciu­tat –a des­grat de crítics i con­tra­ris–; a dei­xar el cotxe a casa si real­ment no és impres­cin­di­ble; a cami­nar; a uti­lit­zar la bici més enllà del cap de set­mana, i a fer un ús més gran del trans­port públic –sens per­ju­dici de les millo­res que l’admi­nis­tració hi ha de pro­cu­rar–. En ciu­tats peti­tes com les de les nos­tres comar­ques no hi ha gai­res excu­ses per no inten­tar-ho: no hi ha distàncies insal­va­bles.

Hem de refle­xi­o­nar també sobre les per­so­nes que no poden des­plaçar-se de manera autònoma, ni a peu, ni amb bici­cleta, ni amb pati­net, ni tan sols amb trans­port públic, que supor­ten dis­cri­mi­na­ci­ons per l’únic fet de voler dur una vida nor­mal que ni ens podem ima­gi­nar.

Poso com a exem­ple dos casos que han sal­tat a la premsa dar­re­ra­ment: el d’en Guiu de Banyo­les, estu­di­ant de filo­so­fia amb difi­cul­tats de mobi­li­tat que no troba la manera de poder arri­bar a la UdG amb trans­port públic sense haver de pas­sar un cal­vari, i el cas de l’Isaac, afec­tat de ceguesa i advo­cat, qui pas­se­jant amb el seu nadó en un acte tan sim­ple com és tra­ves­sar el car­rer va topar –per sort sense con­seqüències– amb un camió que des­car­re­gava impu­ne­ment esta­ci­o­nat damunt el pas de via­nants. Pen­sem-hi.