Arrencar el curs

Si per alguna cosa es carac­te­ritza el setem­bre és per la tor­nada a l’escola. L’inici del curs marca també en certa manera el ritme de la vida, i és que, al final, l’edu­cació va molt més enllà de les aules. Més de cinc-cents cen­tres edu­ca­tius han enge­gat l’engra­natge a les comar­ques giro­ni­nes. M’és impos­si­ble ima­gi­nar una soci­e­tat sense esco­les. Em resulta xocant que, sent un dels fac­tors que més influ­ei­xen en el crei­xe­ment de les per­so­nes i de la soci­e­tat, encara costi tant valo­rar la seva importància. Més pre­o­cu­pant em sem­bla que des dels des­pat­xos s’hi seguei­xin fent expe­ri­ments com el que ha mar­cat el final del curs pas­sat i l’inici d’aquest. Des­ple­ga­ment in extre­mis de nous currículums, avançament de l’inici de curs, jor­nada reduïda i una sèrie de des­propòsits apa­rent­ment molt ben inten­ci­o­nats però amb una manca de pla­ni­fi­cació incom­pren­si­ble.

Els titu­lars ins­ti­tu­ci­o­nals asse­gu­ren que el curs ha començat amb nor­ma­li­tat i que tot flu­eix, però a les trin­xe­res mol­tes direc­ci­ons i equips docents seguei­xen fent mala­ba­ris­mes per sur­fe­jar els buits que acom­pa­nyen les noves mesu­res. Unes acrobàcies que també hem hagut d’ento­mar amb elegància les famílies, que un cop més veiem com la con­ci­li­ació esdevé un repte majúscul. Tor­nem al de sem­pre: la neces­si­tat que tenim mol­tes per­so­nes de posar la vida al cen­tre i la volun­tat afer­ris­sada del sis­tema per menys­te­nir-la i empe­ti­tir-la. Em poso les mans al cap cada vegada que penso en el des­ga­vell deri­vat de l’hora de moni­to­ratge gratuïta que ofe­reix el Depar­ta­ment d’Edu­cació per cobrir la reducció de jor­nada durant el setem­bre. Una mos­tra més de la importància que el sis­tema dona a les emo­ci­ons i a les cures, i de com es menysté l’edu­cació en el lleure. I amb tot, el relat es basa a cul­par qui afronta tot això des de les aules i a qui es tit­lla cons­tant­ment de voler tre­ba­llar menys i cobrar més, obvi­ant que mol­tes d’aques­tes pro­fes­si­o­nals seguei­xen al peu del canó bata­llant per garan­tir unes millors con­di­ci­ons al ser­vei de les famílies i no de qui governa. Con­fiem que els pro­pers acords sin­di­cals també siguin sota aquest prisma i espe­rem que no hàgim de lamen­tar més teme­ri­tats. Tant de bo arribi el dia en què les vagues a favor d’una edu­cació pública de qua­li­tat i que per­se­gueixi el benes­tar col·lec­tiu siguin de país.