Arrencar el curs

Si per alguna cosa es caracteritza el setembre és per la tornada a l’escola. L’inici del curs marca també en certa manera el ritme de la vida, i és que, al final, l’educació va molt més enllà de les aules. Més de cinc-cents centres educatius han engegat l’engranatge a les comarques gironines. M’és impossible imaginar una societat sense escoles. Em resulta xocant que, sent un dels factors que més influeixen en el creixement de les persones i de la societat, encara costi tant valorar la seva importància. Més preocupant em sembla que des dels despatxos s’hi segueixin fent experiments com el que ha marcat el final del curs passat i l’inici d’aquest. Desplegament in extremis de nous currículums, avançament de l’inici de curs, jornada reduïda i una sèrie de despropòsits aparentment molt ben intencionats però amb una manca de planificació incomprensible.

Els titulars institucionals asseguren que el curs ha començat amb normalitat i que tot flueix, però a les trinxeres moltes direccions i equips docents segueixen fent malabarismes per surfejar els buits que acompanyen les noves mesures. Unes acrobàcies que també hem hagut d’entomar amb elegància les famílies, que un cop més veiem com la conciliació esdevé un repte majúscul. Tornem al de sempre: la necessitat que tenim moltes persones de posar la vida al centre i la voluntat aferrissada del sistema per menystenir-la i empetitir-la. Em poso les mans al cap cada vegada que penso en el desgavell derivat de l’hora de monitoratge gratuïta que ofereix el Departament d’Educació per cobrir la reducció de jornada durant el setembre. Una mostra més de la importància que el sistema dona a les emocions i a les cures, i de com es menysté l’educació en el lleure. I amb tot, el relat es basa a culpar qui afronta tot això des de les aules i a qui es titlla constantment de voler treballar menys i cobrar més, obviant que moltes d’aquestes professionals segueixen al peu del canó batallant per garantir unes millors condicions al servei de les famílies i no de qui governa. Confiem que els propers acords sindicals també siguin sota aquest prisma i esperem que no hàgim de lamentar més temeritats. Tant de bo arribi el dia en què les vagues a favor d’una educació pública de qualitat i que persegueixi el benestar col·lectiu siguin de país.