La Papas

Tota la tragèdia grega sem­bla haver pas­sat pel ros­tre o, pot­ser, la màscara d’Irene Papas. Al tea­tre, en part també al cinema, va encar­nar pràcti­ca­ment totes les seves heroïnes dis­sor­ta­des, a vega­des ter­ri­bles en el com­pli­ment fatal del seu destí: Medea, Elec­tra, Cli­tem­nes­tra, Ifigènia i, evi­dent­ment, la gran Antígona. També és la Penèlope que tei­xeix la tela a L’Odis­sea, minisèrie diri­gida per Franco Rossi que, quan era petita, vaig veure a la tele­visió. També va ser a la infan­tesa que em va impres­si­o­nar a Zorba, el grec. Per sem­pre, sense haver tor­nat a veure la pel·lícula. Sí, és clar, recordo Ant­hony Quinn ballant el sir­taki, però Papas em va col­pir com la vídua que, després de ser espi­ada en la nit d’amor amb l’escrip­tor anglès inter­pre­tat per Alan Bates, és cri­mi­na­lit­zada per la gent d’un poble de Creta i cul­pa­bi­lit­zada del suïcidi d’un noi ena­mo­rat d’ella: inten­tant assis­tir a l’enter­ra­ment, és col­pe­jada i ape­dre­gada abans que el pare del suïcida la dego­lli. La tragèdia de tan­tes dones que han seguit el propi desig.

Irene Papas, de la qual diuen que també va ser una gran actriu de les tragèdies lor­quia­nes, va morir dime­cres, als 96 anys, en una set­mana amb molts morts vin­cu­lats al cinema. Penso amb estima en l’última pel·lícula en què, fa quasi vint anys, la vaig veure i que, de fet, va ser el seu comiat del cinema: Un filme falado, de Manoel de Oli­veira. Hi inter­preta una actriu grega que coin­ci­deix en un cre­uer amb una pro­fes­sora por­tu­guesa (Leo­nor Sil­veira), una empresària fran­cesa (Cat­he­rine Deneuve) i una can­tant ita­li­ana (Ste­fa­nia San­dre­lli). Una bella tro­bada que acaba tràgica­ment: l’explosió d’una bomba des­tru­eix el transatlàntic i sim­bo­litza el final d’una civi­lit­zació.