Meravellosa Irene Polo

Si haguéssim sabut com s’esti­ma­ven, des de Bue­nos Aires a Tucumán, ens hauríem atu­rat encara amb més afecte davant els pai­sat­ges incen­di­ats de Miquel Villà. Però hem hagut d’espe­rar que Cal Carré editi aquest lli­bre menut que cap a la mà per res­se­guir l’amis­tat entre el pin­tor i la peri­o­dista Irene Polo a través de les dis­set car­tes que ella li va escriure entre 1940 i 1942, abans de suïcidar-se a l’Argen­tina. Fa anys vam des­co­brir-la ria­llera i intrèpida, en una foto­gra­fia de Gabriel Casas que cap­tu­rava el moment en què l’actor Bus­ter Kea­ton, de visita a Bar­ce­lona el 1930, li reto­cava la cinta del bar­ret men­tre ella l’entre­vis­tava, i després no hem dei­xat de bus­car-la en les cròniques sobre les nines de basar, la men­di­ci­tat, la cen­sura o les modis­te­tes que va escriure per a unes publi­ca­ci­ons avui incon­ce­bi­bles, tan esclaus com som de la nota de premsa i la imbe­cil·litat. Els anys ame­ri­cans d’Irene Polo, que inclou, a més de les car­tes, sis tex­tos també inèdits, és el colofó amarg (“no hi ha entre­na­ment per al dolor”, li escriu) dels arti­cles que les matei­xes Glòria Santa-Maria i Pilar Tur van recu­pe­rar a Qua­derns Crema el 2003. Aquells havien estat els anys bons, abans de mar­xar a Bue­nos Aires amb la com­pa­nyia de Mar­ga­rida Xirgu, amb qui se li suposa un flirt que les car­tes a Villà degra­den ja al moment del desen­gany. Però que mera­ve­llosa con­ti­nua sent just abans de clau­di­car, recor­dant Sal­vat-Papas­seit com “un llamp que tur­menta i esquinça”, esti­mant encara una altra dona que li fuig i invo­cant el gest de Ste­fan Zweig per aco­mi­a­dar-se, ella també, de la xafo­gor mata­dora de l’exili.