Meravellosa Irene Polo

Si haguéssim sabut com s’estimaven, des de Buenos Aires a Tucumán, ens hauríem aturat encara amb més afecte davant els paisatges incendiats de Miquel Villà. Però hem hagut d’esperar que Cal Carré editi aquest llibre menut que cap a la mà per resseguir l’amistat entre el pintor i la periodista Irene Polo a través de les disset cartes que ella li va escriure entre 1940 i 1942, abans de suïcidar-se a l’Argentina. Fa anys vam descobrir-la riallera i intrèpida, en una fotografia de Gabriel Casas que capturava el moment en què l’actor Buster Keaton, de visita a Barcelona el 1930, li retocava la cinta del barret mentre ella l’entrevistava, i després no hem deixat de buscar-la en les cròniques sobre les nines de basar, la mendicitat, la censura o les modistetes que va escriure per a unes publicacions avui inconcebibles, tan esclaus com som de la nota de premsa i la imbecil·litat. Els anys americans d’Irene Polo, que inclou, a més de les cartes, sis textos també inèdits, és el colofó amarg (“no hi ha entrenament per al dolor”, li escriu) dels articles que les mateixes Glòria Santa-Maria i Pilar Tur van recuperar a Quaderns Crema el 2003. Aquells havien estat els anys bons, abans de marxar a Buenos Aires amb la companyia de Margarida Xirgu, amb qui se li suposa un flirt que les cartes a Villà degraden ja al moment del desengany. Però que meravellosa continua sent just abans de claudicar, recordant Salvat-Papasseit com “un llamp que turmenta i esquinça”, estimant encara una altra dona que li fuig i invocant el gest de Stefan Zweig per acomiadar-se, ella també, de la xafogor matadora de l’exili.