Carles III

El nou rei té menys futur que els pronoms febles en català. Acabades, per fi, les processons fúnebres li arriba la feina quan hauria d’estar feliçment jubilat, però la vida monàrquica no és mai fàcil. A vegades el “pes” de la corona es pot fer feixuc. Me l’imagino pensant en com organitzar l’abdicació com més aviat millor. Si hi ha un consens unànime sobre el seu regnat és que serà més curt que el de la mare. Es una opinió irrefutable. Voldria recordar el dia que el vaig tenir més a prop, separats per la tanca que volta una de les entrades al Castell de Windsor. Érem molt pocs aquell dia a Windsor. Era el dia que es va casar amb la dona de la seva vida, la Camilla Parker-Bowles (exdona d’un comandant que es va portar com un patriota en la gestió del seu matrimoni a tres). Aquell 9 d’abril de 2005, a Windsor, l’ambient era fred: quatre gats agitant la típica bandereta dels britànics i encara sort dels pocs turistes accidentals que passàvem per allà. La nova parella reial acabava de sortir de la cerimònia civil a l’ajuntament, a la cantonada del castell. Feien cara de circumstàncies i tothom sabia que ni la mare del nuvi –la reina Isabel– s’havia dignat a acompanyar-lo en un dia tan important per a ell. A la Camil·la no la podien veure ni en pintura. Pobre noi, jo pensava. L’home que havia elevat el Tampax a nivells fins llavors desconeguts en la imaginació romàntica, es casava gairebé d’amagatotis en un acte sense lírica ni pompa. L’única cosa que projectava alegria eren les plomes al cap de la núvia. Jo i els pocs que érem allà vam fer els possibles per compensar la fredor dels súbdits de la corona: els nostres visques als nuvis ressonaven patètics, estrangers. Aquell dia, però, el futur monarca va decidir que no seria rei sense una reina al costat que l’ajudés a traginar el pes de la corona... pensés el que pensés la seva senyora mare. Han hagut de passar disset anys, però el noi, als 73 anys, se n’ha sortit.