Dalí, amb ulls de nen

Visi­tar un museu amb un nen, que no té cap mania sobre l’art i els artis­tes, és tot un exer­cici, i molt reco­ma­na­ble. Encara que expli­quem a l’infant les obres que obser­vem a par­tir de la nos­tra visió, conei­xe­ments i per­ju­di­cis, els ulls del nen sem­pre hi des­co­bri­ran altres con­cep­tes i idees que nosal­tres no havíem vist ni ima­gi­nat mai. Els asse­guro que és una experiència única, espe­ci­al­ment si el museu que visi­tem és el Tea­tre Museu Dalí de Figue­res. Entrar al pati, antic pati de buta­ques del que havia estat el tea­tre Prin­ci­pal de Figue­res, i veure-hi un Cadi­llac dins el qual plou i, dar­rere el vehi­cle, aque­lla columna feta de pneumàtics api­lats que aguanta una barca i l’espec­ta­cu­lar escul­tura La reina Est­her, si ja és impac­tant per a un adult, un nen ho troba admi­ra­ble, s’hi enfila i intenta entrar dins el Cadi­llac, i després et bom­bar­deja amb pre­gun­tes, i pro­ves de res­pon­dre sobre l’ori­gen del vehi­cle i de la barca Gala, que havia nave­gat sem­pre per Port­lli­gat. Tot seguit, pugem a l’esce­nari, que té com a coberta la cúpula geodèsica, amb forma d’ull de mosca, i davant el colos­sal oli de qua­tre metres El torero al·luci­no­gen, i el qua­dre Gala des­pu­llada mirant el mar, amb el qual juguem, el mirem de lluny, aclu­quem els ulls i Gala es trans­forma en el pre­si­dent Abra­ham Lin­coln. Con­ti­nuem i al bell mig de l’esce­nari tre­pit­gem la llosa de la tomba del pin­tor Sal­va­dor Dalí, que després bai­xem a visi­tar. I el nen pre­gunta: “Per què van enter­rar Dalí aquí?” Li res­ponc que era perquè ho va dema­nar. En rea­li­tat, aquest és un mis­teri que algun dia l’alcalde de Figue­res Marià Lorca ens haurà de des­ve­lar. I con­ti­nuem la visita per l’estança on hi ha L’auto­re­trat tou amb bacó fre­git i el retrat de Pablo Picasso, i aquí explico que en aquesta sala jo de petit hi venia amb la meva mare a com­prar el peix. Els bai­xos de l’antic tea­tre es van uti­lit­zar durant anys com a mer­cat muni­ci­pal del peix. Però el que és molt maco d’expli­car és l’obra El palau del vent, pin­tada en el sos­tre d’una gran sala, i obser­vem tots els detalls, els que veus tu i els que veu el nen, que en tot moment manté una acti­tud activa i fa córrer la seva ima­gi­nació, que és tal com Dalí volia que visitéssim el seu museu. Hi he estat manta vega­des, però ara més que mai vull tor­nar-hi per veure i redes­co­brir tot allò que encara no havia vist i que un nen petit, en una pas­se­jada de tarda d’estiu, m’ha ense­nyat.