Persones brúixola

Com que tinc una debi­li­tat espe­cial per la mes­cla de ten­dresa i rebel·lia, sem­pre m’ha sem­blat entra­nya­ble el conte de Pinotxo. La relació d’amor de l’avi Gep­petto amb la cri­a­tura de fusta, el nas que creix a còpia de men­ti­des, la veu de la consciència en forma de Pepito Gri­llo i, sobre­tot, el valor de l’apre­nen­tatge a través dels errors. És per això que la filòsofa Marina Garcés l’evoca sovint en les pre­sen­ta­ci­ons del seu lli­bre Les males com­pa­nyies, un assaig impres­cin­di­ble que acaba de publi­car Galàxia Guten­berg. “Les males com­pa­nyies acos­tu­men a por­tar-nos per bon camí”, diu la pri­mera frase, rotunda. I segueix: “Sense atre­vir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent els matei­xos.” El lema és clar: atre­vim-nos a anar amb gent rara. Ja li poden anar adver­tint, a Pinotxo, que no s’aturi quan vagi a l’escola, que la temp­tació per l’estrany el venç i s’equi­voca una vegada i una altra. Però si no ens atre­vim a tran­si­tar per camins nous, si no tren­quem vin­cles i ruti­nes per fer pos­si­bles altres com­pa­nyies, ens per­dem opor­tu­ni­tats, diu Garcés. Invoca l’estrany perquè ens inqui­eta i ens fa moure. És una sàvia invi­tació a sor­tir de les ins­truc­ci­ons, de les como­di­tats i els deter­mi­nis­mes, dels mons petits i tan­cats per fer coses ben dife­rents del que es pres­su­posa que hem de fer. És la recerca de la lli­ber­tat i la veri­tat.

Les males com­pa­nyies aplega una vin­tena de tex­tos de l’autora que pro­ve­nen de pròlegs, epílegs, arti­cles publi­cats que ara ha actu­a­lit­zat perquè par­lin entre ells i inter­pel·lin el lec­tor. Així fa una tro­bada de peces tan sin­gu­lars com ho són els cac­tus que il·lus­tren la por­tada. Aquesta planta és una font ines­go­ta­ble d’ener­gia. El feng shui el con­si­dera el símbol de l’equi­li­bri, un talismà pro­tec­tor per als qui viuen sota el mateix sos­tre. Les espi­nes evi­ten l’apro­xi­mació, però amb el temps també exhi­bei­xen flors pre­ci­o­ses, que ve a ser el que passa quan t’apro­pes a l’estrany. El cac­tus trans­met for­ta­lesa davant les adver­si­tats, denota resiliència, capa­ci­tat d’adap­tació als entre­bancs i als can­vis. Però els can­vis no es poden fer sols, sinó acom­pa­nyats de per­so­nes que tin­guin els “ulls de com­pren­dre”, com l’àvia a qui home­natja Garcés en el text inèdit que tanca el lli­bre. Acom­pa­nyats, sem­pre, de “les per­so­nes brúixola sense les quals sovint ens perdríem”.