Comunitat de les lletres

La tarda del funeral d’en Vicenç Pagès, a Torroella, ara fa quasi un mes, al peu del Montgrí, es va crear una atmosfera peculiar, una estranya sensació de “cos literari”, és a dir d’una certa comunitat de les lletres que feia pensar en aquells berenars literaris que organitzava la llibreria Cu-cut cada Dijous Sant. Ho ha escrit Bernat Puigtobella i té raó. A diferència de la tradicional trobada amb vi ranci i brunyols, però, en aquella tarda d’agost al tanatori hi havia vasos de cartró amb aigua i tristesa i molles de desconsol escampades arreu. I, a diferència també de la festa simpàtica i amb un punt de fira de les vanitats, la tarda d’agost va ser l’escenari d’una comunió que Adrià Pujol va definir així: “I la cosa és que, mort, Vicenç Pagès ha deixat una comunitat; avui s’ha vist. No ho pot fer tothom, això.” Amb l’Adrià ens vam abraçar quan ja abandonàvem l’esplanada del tanatori de Torroella, a tocar del cementiri, i recordo que va ser una confluència no solament moguda pel sentiment, sinó també per una mena d’instauració inopinada d’allò que pocs minuts abans Miquel Berga havia dit en el seu obituari: “Vicenç Pagès sabia millor que ningú que som llenguatge.” Vam ser llenguatge, doncs. No ens ho vam dir, però ho sabíem, gent de diverses generacions, homes i dones que escrivim i que ens vam sentir interpel·lats per en Vicenç, per la devoció que tenia envers un compromís indefugible, persistent, voraç. Ell, segurament, ha estat dels més afamats, dels que han entès que la literatura és aquesta fam, de llegir, sobretot, i també de saber que pertanys a una tradició que reclama una traïció amb sentit, un renovar-ho tot per mantenir aquelles quatre paraules que Comadira rebia d’un àngel: “I em diu: tu escriu amor / pel món, país / i per aquesta llengua / que es mor i et trenca l’ànima: / veuràs que encara pots / fer aquest i mil poemes”. Antoni Puigverd va parlar de “l’alçada heroica” de Pagès “en una cultura d’alè casolà”. Aquella tarda xafogosa d’agost potser ens vam conjurar, sense saber-ho, en una alenada de vols ambiciosos.