M’havia resistit durant un temps, per alguna raó estranya, a veure No other land, el documental que va guanyar l’Oscar. Ja ho saben: és el relat descarnat de l’assetjament impúdic i desmesurat de l’exèrcit israelià a les viles de Masafer Yatta, un regió de Cisjordània, a prop de la vall d’Hebron. L’excusa és que el territori s’ha de convertir en una zona d’entrenament de les tropes i, de resultes d’aquesta imposició “legal”, els buldòzers arriben metòdicament, contínuament, als pobles per carregar-se les precàries cases de les famílies palestines. I els animals. I les escoles. I els habitants. Yuval Abraham i Basel Adra són, per dir-ho així, els dos protagonistes del documental, les cares visibles de l’equip que durant cinc anys, del 2019 al 2023, va rodar aquest encerclament sistemàtic, dies i dies de bloqueig i de destrucció de vides i esperances. També en són directors Rachel Szor i Hamdan Ballal. Dos jueus i dos palestins que, literalment, es juguen la vida per oferir el testimoniatge d’una repressió ferotge, inhumana.

De fet, sí que sé per què m’hi resistia. Esperava trobar justament el que vaig trobar. L’evidència no solament del poder omnímode de l’exèrcit, la resiliència dolorosa i tràgica dels habitants de Masafer Yatta i la manca flagrant d’empatia dels invasors. Em resistia a confirmar el que ja sabia, potser perquè no estava convençut d’aguantar l’exhibició suprema del menyspreu i l’odi. Ho vaig fer, finalment, i encara em ressonen els crits impotents, el silenci impassible. Una de les escenes més terribles de No other land (i n’hi ha moltes!) és l’atac dels colons, encaputxats, amb el consentiment tàcit de l’exèrcit: la violència civil, desfermada i impune. Fa poc, Hamdan Ballal va ser apallissat pels mateixos colons que havia filmat fa anys. Detingut per la policia i alliberat l’endemà, després d’una nit de tortures. La història no té fi. I no hi ha una altra terra on viure. I morir.