Respirem i celebrem la vida

En determinats períodes de la meva vida he practicat ioga. Un dels mestres m’havia dit que l’exercici primordial de

l a seva pràctica és estirar l’estora a terra, en el sentit de mostrar voluntat per posar-te a practicar. Com que aquesta fase no la tinc prou superada, la de la voluntat, ahir vaig tornar a reprendre aquesta disciplina hindú que connecta cos i ment tot participant en una classe dirigida. A l’inici, el jove instructor ens comenta que l’exercici més important en el ioga és la respiració, i en aquell silenci de la sala vaig somriure per dins com si hagués rebut una vibració benvolent, pensant que és tan obvi que respirar és una acció del procés de vida. Siguem-ne conscients lectors que el dia que deixem de respirar (perquè tots, reis, nobles i vassalls, un dia o un altre anirem a l’altre barri), estirarem la pota, aclucarem els ulls i traspassarem. Darrerament no sé si ha estat una coincidència o l’atzar, però el tema tabú de la mort s’ha fet present en diverses situacions. La primera quan per TV3, la no tan nostra, el foraster ens mostrava com el poble de Verges es preparava a consciència per a la dansa de la mort. El banderer amb la dalla i la inscripció en el mànec Nemini parco (No perdono ningú) podia haver encapçalat juntament amb la bandera britànica el fèretre d’Isabel II durant el funeral. En la societat catalana s’han perdut els rituals de la mort: l’acompanyament, la reunió de la família i amics, els àpats funeraris després de l’enterrament, etc. Tot el procés recau en una funerària que et cobra una picossada i la cosa és freda, en tots els sentits. El segon moment en què m’apareix el concepte de la mort és recorrent en bicicleta l’ Art&Gavarres, un festival que busca en l’art una eina que ens ajudi a reflexionar i a canviar la nostra mirada sobre el paisatge. A l’esplanada del cementiri de Juià, una joia noucentista de Rafael Masó en què les mesures s’ajusten a la proporció àuria i les petites creus blanques destaquen en la verdor, setanta figures nues i enfangades s’erigeixen més o menys clavades a la terra a mida que s’apropen al cementiri. En Xevi Bayona exposa poèticament el camí de vida on la terra ens tornarà a acollir amablement. I quan pensava que la mort ja s’esvaïa... TV3, la no tan nostra, anuncia que el grup La Ludwig Band s’enduu el premi Cerverí a la millor lletra en català per la seva cançó S’ha mort l’home més vell d’Espolla, una oda a la vida rural on la mort es presenta com una excusa per celebrar la vida. Que així sigui!