Cinc anys de l’1-O

Dis­sabte que ve farà cinc anys de l’1 d’octu­bre. Una data gra­vada a foc en punts de votació com van ser el pavelló de Sant Julià de Ramis, l’escola Verd o el Bru­guera de Girona, el pavelló de Palau o el local d’Aigua­viva on es feien les vota­ci­ons. Ara, cinc anys més tard, podem fer un balanç més acu­rat d’aque­lla jor­nada. Les cúpules polítiques es van entes­tar a ven­dre l’1 d’octu­bre com una victòria. Si ente­nem per victòria la repressió en forma de cops de porra que van rebre els que defen­sa­ven amb els braços entre­llaçats el pavelló de Fon­ta­jau. Si ente­nem per victòria que el càstig esco­llit per l’Estat fos enviar a la presó els líders polítics i soci­als d’aque­lla votació o obli­gar a anar a l’exili altres líders polítics per no aca­bar entre rei­xes.

L’única victòria que es va acon­se­guir l’1 d’octu­bre va ser la de l’orgull de la gent que amb 80 i escaig anys o superant els 90 encara anava a votar a la tarda d’aquell dia, mal­grat les càrre­gues arreu i el so nítid de la repressió que l’Estat va exer­cir perquè tot el món ho veiés.

Sem­pre he dit que veure en directe les càrre­gues a Sant Julià de Ramis va ser per a mi veure in situ el pri­mer acte de guerra i pren­dre consciència del que és capaç de fer un estat quan veu que una part li vol treure un tros del pastís. Aquell gest de la gent gran, que encara tenia viu el record de la Guerra Civil, sí que va ser un victòria per a l’orgull col·lec­tiu. La lec­tura, però, que l’1 d’octu­bre vam gua­nyar va ser altre cop una visió edul­co­rada de la classe política per por­tar més aigua al seu molí en forma de vots. Ara, cinc anys després, aquesta visió es fa nítida amb uns par­tits desu­nits i sense un rumb que porti el país cap a la inde­pendència.

Aquell 1 d’octu­bre que ens venien com una victòria s’ha tenyit d’una taula de diàleg estèril, d’una desunió d’acció fins i tot a Madrid; un còctel que s’ha traduït en la frus­tració de bona part de la ciu­ta­da­nia i en un desànim que sem­bla difícil d’aixe­car d’avui per demà. Els par­tits par­len de punts d’inflexió que no s’albi­ren a prop, però no podem deses­ti­mar que l’Estat espa­nyol pot fer una vegada més gala de la seva ima­gi­nació i come­tre un nou error històric que ens doni una palanca inde­pen­den­tista per seguir el camí que l’1 d’octu­bre vam embo­car però que no vam aca­bar sabent apro­fi­tar.