Al vestíbul d’un hotel

Una treballadora social amb anys d’experiència explica entre la indignació i la tristesa que de vegades han d’acollir alguna família al fons del vestíbul d’un hotel per passar-hi la nit perquè no hi ha habitatges per a les necessitats creixents, tot i que a la ciutat es manté una bona pila de pisos en mans de grans tenidors –consti, d’entrada, que no ens referim a petits propietaris–, davant la impotència o desídia de l’Ajuntament per arbitrar mesures per alliberar-los. Aquesta situació no gens circumstancial, sinó més freqüent del que es coneix –si és que es coneix–, em porta a pensar en aquelles primeres assemblees, deu anys enrere, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) en què s’aplegaven, pel boca-orella, un munt de gent tan desesperada com desconcertada per l’atracament que estava destruint la seva vida mentre l’administració es dedicava a rescatar entitats bancàries –algunes havien estimulat crèdits amb una irresponsabilitat enorme: “En volen 15.000 més per a un cotxe? Aprofitin, que el diner és barat”– i deixava al carrer les persones. Coses de la crisi iniciada el 2008, cruelment dirigida contra les classes populars estafades –tantes immobiliàries desaparegudes amb les butxaques plenes!–, i puc assegurar que en aquelles sessions amb un fort component catàrtic s’hi constatava la cara més dura del capitalisme espoliador i també la força de la solidaritat i l’activisme entre veïns. I ara, per què a tantes famílies els continua faltant un sostre? Ens trobem en un estat d’emergència habitacional permanent? Demà en parlarem.