Opinió

Tribuna

La fotografia com un ofici

“Se’m va acudir que tenia al davant les millors imatges vistes durant aquells dies en què vaig visionar una pel·lícula darrere l’altra

A les acaballes del festival de cinema de Sant Sebastià, vaig aprofitar l’estada a la ciutat per visitar una exposició de la fotògrafa nord-americana Ruth Orkin (1914-1995) al centre cultural Tabakalera. Mentre mirava les fotografies, amb la seva visió dels habitants de les ciutats (sobretot Nova York) en transformació, se’m va acudir que tenia al davant les millors imatges vistes durant aquells dies en què vaig visionar una pel·lícula darrere l’altra. Se’m podrà dir que la fotografia és una cosa i el cinema n’és una altra. Certament. Tanmateix, el cinema no és un art del moviment a partir de la imatge fixa?

Desig de cinema

Resulta, a més, que les imatges fixes de Ruth Orkin, palpitant-hi el seu desig de fer cinema, volen donar una impressió de moviment: a través de la dualitat, de manera que el gest diferent de dues figures similars crea la il·lusió d’un desfasament temporal, i del serialisme, com ara convertint una jove nord-americana (Ninalee Craig) que estudiava art a Itàlia, a primers dels anys cinquanta, en la model d’unes fotografies (amb molta posada en escena i una picada d’ullet a la fotonovel·la) realitzades en diverses ciutats italianes, però també mostrant el pas del temps amb les fotos que realitzava des de la finestra del seu apartament davant de Central Park. Això tenint present la influència del cinema visible en els picats i contrapicats, els primers plans i la profunditat de camp.

Nascuda a Boston, Ruth Orkin era una nena quan va traslladar-se amb els seus pares a Califòrnia: la mare, Mary Ruby, va ser una actriu de cinema mut a Hollywood i el pare, Samuel Orkin, va fabricar vaixells de fusta en miniatura. De petita, acompanyava la mare als rodatges i, després, va treballar un temps a la Metro com a missatgera.

Passant d’un departament a l’altre, va observar com es feien les pel·lícules covant el desig de fer-ne; però als anys quaranta poques dones (Dorothy Arzner, Ida Lupino) van poder dirigir films a Hollywood. Així que, amb una càmera fotogràfica, va emprendre el 1939, quan només tenia divuit anys, un viatge en bicicleta des de Los Angeles fins a Nova York, la ciutat on va convertir-se en fotògrafa professional. Ho va documentar amb una mena de dietari amb fotografies i notes: un àlbum en què la successió cronològica de les imatges fixes crea una temporalitat narrativa i així, doncs, la història del viatge.

Pionera independent

Reconeguda com a fotògrafa, Ruth Orkin va arribar a fer cinema com una de les pioneres del cinema independent de Nova York. Amb el seu marit, Morris Engel, va dirigir dues pel·lícules: Little Fugitive, protagonitzada per un nen (els infants urbans són un dels motius recurrents de la fotògrafa) que fuig de casa seva i es refugia en un parc de Coney Island, i Lovers and Lollipops (1956), en què una model i la seva filla petita transiten per Nova York i entren als grans magatzems. Per què li va resultar més fàcil convertir-se en fotògrafa que en cineasta? Sense la dimensió comercial del cinema, encara escassament considerada com un art, la fotografia va acollir durant el segle XX moltes dones que van exercir-la com un ofici i una possibilitat d’emancipació.

Ruth Orkin em du a recordar altres fotògrafes nord-americanes coetànies i “urbanes”, com ara Lisette Model i Helen Levitt, de la qual vaig veure fa tres anys una esplèndida exposició a les Rencontres d’Arles. També ha sigut a Arles (que a l’estiu es converteix en una ciutat encara més atractiva en acollir exposicions de fotografies en una diversitat d’espais: edificis històrics, centres culturals, antigues fàbriques i tallers, plantes de grans magatzems) on fa poques setmanes vaig veure una mostra antològica d’una altra fotògrafa, Lee Miller(1907-1977), la trajectòria de la qual és diferent a la d’Orkin, tot i compartir el fet que van treballar per a la revista Life. Massa sovint se la redueix a l’amant de Man Ray i a la musa dels surrealistes que també va ser amiga de Picasso.

Allò que em va impactar va ser veure a través de l’exposició com la dona que, a primers dels últims anys quaranta, encara feia fotografies de moda es va convertir en una corresponsal de guerra que va fotografiar els cadàvers apilonats a Dachau i Buchenwald un cop alliberats els camps. Molt poc després, Lee Miller va abandonar la fotografia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.