Gegantes de Farners
Alegria, trincaires, que és festa major! Alegria, en-ce-tem-la-bo-ta-del-ra-cóóóó-aaaaalegriaaaa...! Santa Coloma, el personatge religiós que potser no és real (ni falta que li fa per revestir d’història i tradició el topònim farnesenc), la setmana passada va haver de retirar-se discretament amb l’arribada de sant Dalmau Moner. Tirolirolirolí, tirolirolirolàaaaalegria, perquè el nostre sant és el milloooor... Segur? Bé, això deu anar a gustos i segons la devoció de cadascú. El cas és que enguany tots els sants colomencs han hagut de cedir el pas a una geganta laica que per a sorpresa de molts va aparèixer a la festiva cercavila. Fent costat a En Romaní i a Na Farigola, ballant també amb la gegantona Malva, un nou personatge –Na Menta, pell de cartró i esquelètic fustam– ha esdevingut el nou referent d’un poble que celebra com cap altre els seus ciutadans populars. Na Menta representa la ciutadana M. Antònia Serrat, apreciada de sempre i a partir d’ara reverenciada per tots els veïns, que ens convertirem en alegres lil·liputencs quan ens la trobem girant majestàtica sobre el seu eix.
La M. Antònia, avui jubilada, voluntària de la Creu Roja i de moltes altres causes de solidaritat local, havia treballat tota la vida de telefonista, des dels setze anys, combinant la feina –aquella feina manual de connectar “numbros”– amb els estudis a ca les monges. Discreta com és, mai no ha explicat cap anècdota compromesa de ningú (–“Malgrat que ho sabia tot de tothom...”, em diu mentre se li escapa el riure per sota el nas). I vet-la aquí, ara, la discreta M. Antònia! Se’ns farà veure de lluny. Per fi ha pogut fer realitat la seva il·lusió: agegantar-se com la Núria Feliu al seu barri, acompanyar el cap gros d’en Panxo –un altre colomenc popular– i els qui vagin venint. –“No tinc ni pares, ni fills ni germans. Així m’asseguro viure en el record dels meus conciutadans colomencs!” A qui hauria d’incomodar el seu desig? Ella mateixa s’ha pagat la construcció, sense pretendre fer passar la seva dèria per l’erari públic amb l’excusa d’una popularitat indiscutible. Guaita-la, la geganta colomenca, com arriba dansant per l’altre cap de carrer. Ja cal que vigili amb els balcons... I el cas és que l’alçada de la figura escultòrica mai no podrà superar la de la qualitat humana de la persona representada.
