Itàlia

Quan era jove deia que volia anar viure a Itàlia, a qual­se­vol ciu­tat que ja conei­xia o a qual­se­vol altra per conèixer: una fan­ta­sia tan incon­sis­tent que no vaig fer res per rea­lit­zar-la. En fi, m’agra­dava el seu cinema, la seva lite­ra­tura, els seus pin­tors, les seves ruïnes, la seva cuina i el caffè freddo, la seva llen­gua comuna diver­sa­ment par­lada, que, tan­ma­teix, he sabut que s’impo­sava a les altres que hi exis­tei­xen. De fet, tot em segueix agra­dant. Tant és així que crec que és el país que he visi­tat més cops i on sem­pre vull tor­nar. El cas és que, quan era jove, hi gover­nava des de feia temps la Democràcia Cris­ti­ana, però el PCI tenia una força que els amics que sí que van viure a Itàlia em diuen que es feia pal­pa­ble en les lleis i polítiques soci­als. De fet, la DC estava en part podrida pels vin­cles amb la màfia del seu diri­gent Giu­lio Andre­otti, que no va fer res per impe­dir que les Bri­gate Rosse exe­cu­tes­sin Aldo Moro, dis­po­sat a gover­nar amb l’euro­co­mu­nista Enrico Ber­lin­guer. Sí, hi havia la violència de les Bri­gate Rosse, però, com sem­pre, era més forta la de l’Estat en con­nivència amb grups fei­xis­tes que eren capaços de fer escla­tar una bomba a l’estació de tren de la rica i comu­nista Bolo­nya. Ho havia dit Paso­lini abans de ser assas­si­nat: “Tots estem en perill.” El fei­xisme ja hi era i va escam­par-se amb for­mes reno­va­des que l’ama­ga­ven: la uni­for­mit­zació cul­tu­ral i l’estu­pi­desa a través de la tele­visió de Ber­lus­coni, que ho va rema­tar jugant a la política. I és així que, amb una esquerra inútil, Geor­gia Meloni, la ger­mana ita­li­ana que lloa Mus­so­lini, serà la pri­mera minis­tra del país.