Sense projecte no hi ha unitat

Aquest cap de set­mana de com­me­mo­ra­ci­ons s’ha repe­tit a tort i a dret que cal recu­pe­rar la uni­tat de fa cinc anys. Vam fer l’1-O perquè estàvem units, es repe­teix sem­pre. Penso més aviat que l’ordre és l’invers: estàvem units perquè estàvem fent l’1-O. El que hi havia era uni­tat al vol­tant d’un pro­jecte polític, una estratègia única, una fita com­par­tida. Va ser l’horitzó el que va ser cohe­si­o­na­dor, saber on anàvem i com. Però sense posar-nos d’acord en una estratègia per asso­lir la inde­pendència no hi ha cohesió pos­si­ble.

Així doncs, més que no pas cri­des bui­des a la uni­tat, cal­dria fer cri­des als par­tits perquè acla­rei­xin quina és la seva pro­posta, el seu “full de ruta”, com en dèiem abans. Que diguin quin és el nou “1-O”, quina forma pren, com es fa, com s’hi arriba, i qui­nes con­seqüències se’n deri­ven. Que es mullin i pro­po­sin. I la ciu­ta­da­nia ja deci­di­rem a les urnes quina estratègia ens sem­bla més idònia, quina és la majo­ritària i per quina volem tre­ba­llar col·lec­ti­va­ment.

De moment l’únic par­tit que va posant pro­pos­tes sobre la taula és Esquerra (llei de clare­dat, llei d’amnis­tia, taula de nego­ci­ació, via àmplia…, amb totes les difi­cul­tats que com­por­ten). Espe­rem saber què pro­po­sen els altres. Tant de bo aquesta set­mana els mili­tants de Junts en lloc de votar si el seu par­tit es queda al govern o si en surt, pogues­sin votar quina pro­posta fa el par­tit per acon­se­guir l’objec­tiu polític de la inde­pendència. Pot­ser lla­vors podríem cons­truir una estratègia com­par­tida que ens portés, ara sí, la uni­tat real d’acció per gua­nyar d’una punye­tera vegada.