Xiular Forcadell és car

El d’ahir a l’Arc de Tri­omf pot ser el dar­rer acte uni­tari de l’inde­pen­den­tisme en molt de temps. Les grans demos­tra­ci­ons de força unitària s’han aca­bat per la inco­mo­di­tat que vam patir molts amb tant de xiu­let, tant de crits i tant de silenci fora de temps i fora de lloc. No dis­cu­teixo a ningú la lli­ber­tat d’expressió, però en exer­cici de la meva no puc dei­xar d’escriure que temo que hi haurà un abans i un després de les xiu­la­des d’ahir a Carme For­ca­dell, la cre­mada d’un ninot amb el cap d’Ara­gonès, a Girona, i la cre­mada de tres cadi­res amb els noms dels tres par­tits inde­pen­den­tis­tes amb escons, al davant del Par­la­ment. Hem picat i ens han aga­fat a la ballesta com pin­sans. Molt em temo que ens hem fotut per bar­ret el Con­sell de la República. Molt em temo que tor­na­rem als temps en què cada cape­lleta con­vo­cava els seus acòlits i que la ciu­ta­da­nia s’escam­pava, segons tem­po­rada, a la platja, a caçar bolets o a la neu. Xiu­lar For­ca­dell està molt bé si tens ganes de xiu­lar-la, però no és de franc. Pot­ser la xiulàveu perquè li heu vist riells de neau­to­no­misme, pot­ser sí. Però, en qual­se­vol cas, xiu­lar-la com es va fer ahir és bana­lit­zar la repressió com hem bana­lit­zat tan­tes coses. Ho bana­lit­zem tot, i Espa­nya gua­nya. Par­lem d’uni­tat, però ja hem mort les llis­tes unitàries i les estratègies unitàries i és molt pos­si­ble que ahir ens car­reguéssim les mani­fes­ta­ci­ons unitàries. Ens hi posem de debò a refer-ho o ja ens tenen allà on volien.