Com si...

Un amic que impar­teix clas­ses d’història torna deso­lat (“però més savi, eh!”) d’un viatge a Auschwitz amb un grup d’alum­nes uni­ver­si­ta­ris, molts d’ells gent gran. No va ser per la tem­pesta de sel­fies que els alum­nes es van fer davant dels forns cre­ma­to­ris. Ni per les cur­ses que van empren­dre sobre els raïls de la via de tren que trans­por­tava els depor­tats al camp. El nos­tre amic expres­sava un dolor més fun­da­ci­o­nal: “Estem sal­vant la Memòria ofi­ci­a­lit­zada d’algu­nes atro­ci­tats, sí –va dir–. Però és una memòria anes­te­si­ada per ritu­als acadèmics, ins­ti­tu­ci­o­nals i soci­als. És una memòria insen­si­ble, sense cos ni sen­tit de pro­jecció en el pre­sent.”

Pro­moure la memòria històrica des de la lògica dels parcs temàtics o l’uni­vers volu­ble de les emo­ci­ons no sem­bla una via sòlida. El 2013, en el marc del Fes­ti­val Tem­po­rada Alta, Àlex Rigola va pre­sen­tar una aposta molt potent titu­lada Migran­land, on un grup d’immi­grants de Salt va inten­tar fer visi­ble l’odis­sea que havien patit abans d’arri­bar a Europa. Al públic de l’espec­ta­cle se’l feia pujar a un bus-pas­tera i se’l trac­tava com si ells fos­sin els immi­grants, des­posseïts, empo­brits, escla­fats per un apa­rat mons­truós. Enllà de l’aposta estètica, dubto que aquest sigui un model de cons­ci­en­ci­ació social i històrica. Dubto que viat­jar al lloc dels fets millori per se el nos­tre grau de conei­xe­ment. La síndrome egòlatra de creure que només puc enten­dre un feno­men social si el (re)visc en pròpia pell ha dut a expe­ri­ments arti­fi­ci­als que mag­ni­fi­quen l’intent de clo­nar experiències històriques radi­cals. Resul­tat: estem col­gats d’efemèrides de reme­mo­ra­ci­ons, però som incapaços d’iden­ti­fi­car experiències històriques actu­als que només poden ser un motor de tira­nia. La memòria històrica bé ha de ser una altra cosa, més fonda, molt menys espec­ta­cu­lar, amb més sen­tit de l’alte­ri­tat, i umbi­li­cal­ment lli­gada a la dig­ni­tat i la justícia de les deci­si­ons que con­ju­guem en l’únic temps que tenim: el pre­sent, tan dis­cret en el flux del dia a dia.