Quan no es pot viure amb wifi

Hi ha vega­des que la tec­no­lo­gia en lloc de fer-nos la vida més fàcil ens fa emma­lal­tir. Tinc una amiga que ha des­co­bert que és hiper­sen­si­ble a tota mena de radi­a­ci­ons. Quan s’hi exposa li pas­sen mol­tes de les coses que s’expli­quen en un informe de l’Agència de Salut Pública de Bar­ce­lona (2019). Aquest docu­ment con­clou que les per­so­nes afec­ta­des d’hiper­sen­si­bi­li­tat elec­tro­magnètica (EHS) tro­ben mol­tes difi­cul­tats per rebre atenció sanitària i que “patei­xen aïlla­ment social, pro­fes­si­o­nal i fami­liar”. La mateixa memòria afirma que els efec­tes tèrmics per expo­si­ci­ons agu­des a camps elec­tro­magnètics estan ple­na­ment accep­tats i que quan un afec­tat s’exposa a camps magnètics estàtics, pateix efec­tes en l’orga­nisme com ara: ver­ti­gen, nàusees, sabor metàl·lic a la boca, can­vis de la pressió arte­rial i en la freqüència cardíaca, pèrdua de memòria, pro­ble­mes de con­cen­tració o dis­mi­nució de la coor­di­nació entre l’ull i la mà. De moment, és una malal­tia incu­ra­ble.

Mai no hi havia pen­sat gaire, fins que ella ha des­co­bert que és això el que li passa per culpa d’estar radi­ada, i per tant, patint aquests efec­tes no pot por­tar una vida cor­rent. Tenir una malal­tia d’aques­tes carac­terísti­ques, de les quals es parla molt poc, con­di­ci­ona el dia a dia dels paci­ents. Viuen per­ma­nent­ment esqui­vant radi­a­ci­ons, i per tant reduint-se, de forma nota­ble, les seves pos­si­bi­li­tats de “tenir una vida nor­mal”, de que­dar per anar a sopar o per fer un cafè, o per anar de boti­gues o per anar a una bibli­o­teca o al cinema o al tea­tre. Anar a com­prar o por­tar els fills a l’escola és tota una odis­sea, i fins i tot es pot sen­tir radi­ada si va a cami­nar per una mun­ta­nya o una platja, que no esti­guin lliu­res d’ante­nes o repe­ti­dors (i costa tant tro­bar-les!). Es pot tele­tre­ba­llar, això sí, però evi­dent­ment amb una con­nexió a inter­net per cable i en un entorn pro­te­git i degu­da­ment aïllat de radi­a­ci­ons, cosa que no és sen­zi­lla. Sor­tir de l’aixo­pluc de casa, que s’ha con­ver­tit en un espai no radiat (i per tant, on s’ha hagut de des­ti­nar una impor­tant inversió econòmica) és un repte fei­xuc i perillós.

No som cons­ci­ents de la quan­ti­tat de radi­a­ci­ons que for­men part de la nos­tra vida con­nec­tada fins que conei­xem algú que es posa malalt per culpa de tan­tes ones.

Avui m’ha sem­blat adi­ent pen­sar en tu.