Illa no canvia cromos

Molt posat en el seu paper de futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que ensuma per obra i gràcia del mal cap i mal fer dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes, Sal­va­dor Illa jura i per­jura que això dels pres­su­pos­tos no va de canvi de cro­mos, que no va de tor­na­jor­nals que deia l’àvia Neus. Diu que ell no can­via cro­mos, que no li agrada. Pot­ser no, ves a saber, però bé que li va qua­drar que l’any pas­sat en un canvi de cro­mos que pas­sarà als annals de la ciència política i la ciència de la comu­ni­cació sortís Ernest Mara­gall a men­jar-se públi­ca­ment tot el que un polític es pot men­jar a la vista dels ciu­ta­dans i obrís camí al pres­su­post 2022 de Colau i Coll­boni. No li va fer cap fàstic a aquell canvi de cro­mos anun­ciat sense cap pudor. “No els vull, però m’hi obli­guen.” A mi tam­poc m’agra­da­ven les faves ofe­ga­des, però quan l’àvia Neus en tenia a l’hort, si no me les men­java per dinar, les tor­nava a tenir al plat per sopar. “I si no, un volt a la taula”, deia. Si els hi posen al plat com a mi m’hi posa­ven les faves ofe­ga­des, Illa can­viarà cro­mos i, si ve d’aquí, rega­larà àlbums. És el que per­toca al líder regi­o­nal d’un par­tit amb obediència deguda a la capi­tal de l’imperi. Encara pin­ta­rem la mona tots ple­gats durant alguns dies més, però, a gust o no, Illa es fotrà les faves a cre­ma­dent tan bon punt els hi ser­vei­xin. Si són soles, soles. Si són amb pèsols, amb pèsols. Amb la quan­ti­tat de boti­farra negra, can­sa­lada, mar­duix i alls ten­dres que els hagi vin­gut bé.