Girona, per Marcel Riera
La fundació Atrium Artis de Girona es presenta com un punt de trobada de sensibilitats diverses relacionades amb el món de l’art, la pedagogia i la consciència social. Pretén posar en contacte creadors, empreses, institucions, agents i mitjans per tal de relacionar pensament i creació i fer una aposta per la creativitat. I amb això, canviar-nos, fer-nos millorar com a societat i com a individus. Al marge de les múltiples activitats que organitzen, des de fa cinc anys publiquen llibres buscant noves veus que aportin pensament crític i reflexions transparents. El darrer, presentat ahir a la Cambra de la Propietat de Girona, és La Devesa exànime, una curiosa barreja de poesia i fotografia, que ens redescobreix espais coneguts i estimats de la ciutat des d’una mirada diferent. L’autor dels poemes és Marcel Riera, editor, poeta i traductor badaloní que ha publicat una dotzena de llibres de poesia i ha fet diverses traduccions d’autors que van des d’Emily Dickinson a Edward Thomas i W.H. Auden. Guanyador del Carles Riba, dels Jocs Florals de Barcelona, del Ciutat de Palma-Joan Alcover i del Marià Manent, Marcel Riera és un poeta encuriosit que ha dedicat una gran part de la seva vida a l’activisme social i a la política, a la seva Badalona natal. Allà va ser regidor per CiU durant vint anys, a l’oposició i al govern, i també diputat al Parlament de Catalunya. Allunyat des de fa anys de l’activitat política ens ha regalat un amplíssima obra i unes traduccions essencials que fa que l’escriptor Àlex Susanna, que amb Josep Maria Fonalleras va presentar ahir el llibre, el qualifiqui de traductor de referència de la poesia moderna en llengua anglesa. La part fotogràfica que acompanya el llibre és la de l’editor, escriptor i fotògraf Quim Curbet, bon coneixedor de la realitat gironina. La Devesa exànime és un exemple de col·laboració amb dures mirades ben diferents. La d’un gironí que ha fet de Girona el seu àmbit de treball i vida habitual i la d’un foraster que s’hi vincula i deixa de ser-ho, però que ens aporta una mirada diferent, d’estima distant. Fonalleras, en el pròleg ho destaca: “És probable que l’única manera d’acostar-s’hi, en una barreja de proximitat i llunyania, de coneixement i ingenuïtat, sigui la d’algú que coneix bé la ciutat, però que alhora no és la seva.” I ho aconsegueix. Un llibre que val la pena tenir, llegir i mirar. “Amorós i distant, enamorat i racional, apassionat i tendre, precís i delicat”, en diu en Fono. I l’encerta, com sempre!
