Poders

En la crisi a la cúpula dels Mos­sos d’Esqua­dra con­vi­uen afi­ni­tats, incom­pa­ti­bi­li­tats per­so­nals –ja és trist que no puguin enten­dre’s pro­fes­si­o­nal­ment– i alhora model, mètode i gestió poli­cial. És ben democràtic que el poder polític que els ciu­ta­dans ele­gim modeli, inci­deixi... governi, vaja, la política de segu­re­tat del país. Si cal a través de comis­si­ons par­la­mentàries que deba­tin sobre el model poli­cial. Si cal amb pri­o­ri­tats que fixi el con­se­ller d’Inte­rior, en àmbits com l’actu­ació dels anti­a­va­lots, la femi­nit­zació del cos i de la cúpula, els pro­to­cols d’actu­ació en cas de des­no­na­ments orde­nats pels jut­ges, la defensa jurídica dels agents impli­cats en pro­ces­sos judi­ci­als o les escor­tes a per­so­nat­ges. Hi haurà deci­si­ons tècni­ques que acon­se­llin actu­a­ci­ons, però fer política de segu­re­tat no vol dir exer­cir ingerències al cos. En altres àmbits de govern, com la salut pública, l’edu­cació o la indústria, també s’apli­quen polítiques o es fan pro­pos­tes sobre el sec­tor. Per què les reticències a fer-ho en segu­re­tat? Pot­ser per l’herència de la poli­cia fran­quista, encara asso­ci­ada a repressió i auto­ri­ta­risme, model que els Mos­sos han con­tribuït a tren­car.

Més com­pli­cat, o més aviat impos­si­ble, esdevé gover­nar la justícia per al con­se­ller o el minis­tre del ram. La cúpula poli­cial des­a­fia el poder democràtic sense pudor, com ha fet Les­mes amb el seu relleu. També en àmbits menors, els jut­ges mos­tren sim­pa­ties sense pudor, com el del cas de les comis­si­ons pel fit­xatge de Ney­mar, a qui el jutge per­met no com­parèixer al judici, i adapta les com­pa­rei­xen­ces a juga­dor i pode­ro­sos com Flo­ren­tino. Què deuen pen­sar els res­pon­sa­bles del fons d’inversió bra­si­ler que els han dut a judici en com­pro­var l’afi­ni­tat del jutge amb Ney­mar? Ja no diguem, què pen­sen els acu­sats o tes­ti­mo­nis en judi­cis que aquesta mateixa set­mana per­dran dies de feina, hores per­so­nals o temps per assis­tir a altres vis­tes on no interessa ningú ni els pre­gun­ten si neces­si­ten des­can­sar, si han per­dut hores de feina o cli­ents, o si tenien cura d’algú.