El Raval de la Teixeta

En un intent de retorn als orígens i després d’anys retin­gut als espais de tre­ball dels peri­o­dis­tes, el cap de set­mana vaig assis­tir al ral·li Cata­lu­nya. Feia anys que no tre­pit­java un tram del mun­dial com a espec­ta­dor. Dis­sabte, tot cor­recte en l’espe­cial de Savallà si no fos que aquests nous cot­xes híbrids són molt potents i ràpids però no ena­mo­ren perquè van collats a l’asfalt. Però no par­laré de cur­ses, sinó de com de soci­al­ment deso­lat em sento. Un pes­si­misme fatal m’envolta després d’una nit i un matí en el punt amb més públic del tram de Riu­de­ca­nyes. Hi ha apar­ca­ments de franc –curulls quan hi arri­bem– i un a 10 euros per vehi­cle en una finca amb aero­ge­ne­ra­dors. Que no es pugui dor­mir perquè uns quants han deci­dit que allà no dorm ningú a cop d’ampli­fi­ca­dor xumba-xumba entrava din­tre dels ris­cos. Però ja som a diu­menge, no ha sor­tit el sol i la con­cen­tració d’estu­pe­fa­ents (fumats els visi­bles, els invi­si­bles...) és tan alta que em des­col·loca (o més aviat em col·loca...). Repe­teixo: fumant maria i qui sap què més i xutant-se alco­hol a la vena... a les vuit del matí. Dilluns els veïns del Raval es quei­xa­ven amb raó de l’abundància i visi­bi­li­tat de la droga als car­rers del barri. Els fume­tes del coll de la Tei­xeta no venien del Raval, però la sen­sació d’estar en un entorn insà a l’aire lliure és inqui­e­tant i fa témer que esti­guem vore­jant una des­feta social. Hi ha gent que ha fet molts quilòmetres fins aquí, al mig del no-res, i ni s’acosta al ral·li. No estan en con­di­ci­ons o sim­ple­ment allò no fa amb ells perquè ja tenen el que bus­ca­ven: una nit d’evasió per con­su­mir tot el que volien/podien/tenien amb un cert ano­ni­mat i allu­nyats de qual­se­vol vigilància.

Enyoro els ral·lis d’abans, els dels autèntics moti­vats per la gaso­lina que tot el que fèiem era una foguera per escal­far-nos en les dures mati­na­des de febrer. Però el que em negui­teja de veri­tat és el nos­tre futur col·lec­tiu.