Espàrrecs

Entre el final de l’hivern i el començament de la pri­ma­vera, sem­pre m’ha arri­bat una ale­gria amb els pri­mers espàrrecs de marge que bro­ten. Una ale­gria que con­ti­nua un parell de mesos cada vegada que menjo trui­tes, reme­nats i fins i tot sèmoles amb espàrrecs. Estic espe­ci­al­ment con­tenta si jo mateixa en caço fins a fer-ne un manat. Això perquè soc una badoca que s’emba­da­leix amb la natu­ra­lesa sense treure’n pro­fit: miro sense tenir vista. Sort en tinc d’amis­tats que exer­cei­xen l’art d’espi­go­lar amb la gene­ro­si­tat de com­par­tir allò que cullen.

Fa un parell de set­ma­nes, a mit­jan mes d’octu­bre, una d’aques­tes amis­tats espi­go­la­do­res va veure un espàrrec men­tre començava a pas­se­jar per un camí empor­danès. Es va sor­pren­dre sense fer-ne cas: era un miratge? Seguint el camí, amb una sen­sació de per­ple­xi­tat, en va anar veient més: n’hi havia tants que no va poder evi­tar collir-los. Ens els va dur a casa i en vaig fer una truita que vaig men­jar amb plaer, però també amb estra­nyesa: espàrrecs el mes d’octu­bre?

Des de fa uns dies, per motius diver­sos, tran­sito per ter­res cas­te­lla­nes. Com en ter­res cata­la­nes, allà on vaig fa bonança en un període de l’any en què començava a fer-hi fred. És cert que tenim l’experiència que a vega­des l’estiu sem­bla revis­co­lar en plena tar­dor. Però això que passa és una altra cosa. Sen­tim que és rar. Després d’un juliol i agost asfi­xi­ants, és com si l’estiu con­tinués amb tem­perància, però sense la pluja que pugui reme­iar tanta sequera. M’agrada que faci bon temps, com men­jar espàrrecs, però es difícil gau­dir-ne. Aquesta calor no recon­forta: inqui­eta. El des­as­tre climàtic no és el futur, sinó que enva­eix el pre­sent men­tre encara hi ha qui pretén ama­gar-ho.