‘Cutror’

El de Joana Mas­deu ha estat un dels noms de la set­mana. Un àlies dar­rere del qual s’amaga una figura espec­tral, però que té la mag­ni­tud de sin­te­tit­zar en si mateixa dues de les grans rèmores de la política actual. L’una seria la gra­po­ne­ria que exhi­bei­xen certs actors que la prac­ti­quen, i molt sin­gu­lar­ment la cort que els sol rode­jar. Una cir­cumstància –i aquí ve l’altre mal– que en el cas que ens ocupa s’ha vist ampli­fi­cada per un ús mal­des­tre d’una joguina poten­ci­al­ment tòxica com són les xar­xes soci­als. Pels qui no n’esti­guin al cas, un resum telegràfic. Tot arrenca amb la inti­mi­dació que el dipu­tat de Junts Fran­cesc de Dal­ma­ses va fer a una peri­o­dista que va fer les pre­gun­tes que tocava a Laura Borràs. Un epi­sodi oprobiós que s’ha anat embo­li­cant ver­ti­gi­no­sa­ment amb els dies i que ha tin­gut el seu colofó esperpèntic amb la irrupció a Twit­ter de la tal Joana Mas­deu, una supo­sada infor­ma­dora que s’ha dedi­cat a pro­cla­mar poc menys que la innocència de De Dal­ma­ses i que, amb la més ele­men­tal de les com­pro­va­ci­ons, s’ha des­co­bert que era un compte fals creat, supo­sa­da­ment, pel cer­cle més pro­per a Borràs. Ni fet expres­sa­ment es podia ser més sapas­tre. Però les coses, a vega­des, no pas­sen perquè sí. Són una con­seqüència. Des de ja fa un temps, la política s’ha posat en mans d’ama­teurs, per­so­nat­ges la prin­ci­pal o única cre­den­cial dels quals és ser hiper­ven­ti­lats de la causa o el seu líder, que només mesu­ren en ter­mes de bons o dolents, i amb una capa­ci­tat jus­teta per a l’autocrítica. I hau­ria de ser el con­trari. Rode­jar-se de pro­fes­si­o­nals amb currículum, sense hipo­te­ques de par­tit, dis­crets, que defu­gin l’adu­lació i que tin­guin l’auto­ri­tat per con­tra­dir el polític que els té en nòmina i dir-los, per exem­ple, que el vic­ti­misme no sol ser una bona estratègia. Tropa que, en defi­ni­tiva, faci bé la seva feina, la cobri i ja em tru­caràs per al següent encàrrec. Aquests són els escu­ders real­ment valu­o­sos. Perquè mai de la vida, mai, se’ls ocor­re­ria par­lar en nom de Joana Mas­deu des del seu mòbil par­ti­cu­lar.