Opinió

Tribuna

Francesos als restaurants

Quan diem francesos volem dir qualsevol de la ratlla enllà: rossellonesos, occitans... i francesos. Des que el franquisme el 1950 va permetre que entressin pel Portús, van anant-se convertint en el principal turista dels molts que han vingut al país de llavors ençà, i els de Figueres, Girona, la Costa Brava... hem viscut el fenomen en directe. Tant els que baixaven pel mercat dels dijous com els que es van comprar un apartament a la costa per als caps de setmana i les vacances, de seguida van descobrir que a l’Espagne es menjava més bé i més barat que a casa seva. Abans que algun ofuscat per les estrelles Michelin o la Tour d’Argent es molesti, aclarim que parlem dels àpats corrents: avui dia pels 15 euros que aquí els costa un excel·lent menú, França només els dona el plat du jour, sovint mediocre, i un flan au caramel de polvos. Aquesta, per a ells, bondat de preus i qualitat dels àpats els ha propiciat una nonchalance que ha estat aprofitada per alguns restauradors –pocs, però vius o directament desaprensius– per arrissar-los amb els plats i/o al presentar-los la factura. N’hem viscut alguns casos en directe.

Fa anys, alguns professors joves de l’Institut Vell de Figueres als migdies solíem dinar plegats. Ho corríem tot i un dia vam asseure’ns al menjador d’un establiment llegendari de la vila, molt freqüentat per francesos. Vam demanar l’arròs del menú, que va resultar d’un groc sospitós i d’un sabor negligible. Va passar l’amo per les taules i ens va sentir parlar en català. “Que sou d’aquí?” “Sí, senyor, professors, etc.” Em mira i exclama: “Home, ara et reconec, m’ho podies haver dit! Us hauríem fet una paella com cal, perquè aquest arròs és per als francesos! Si torneu, ja ho saps...”

Un restaurador d’una vila costanera va haver de tancar el negoci i va obrir-ne un altre que, amb les pretensions del local i la suposada oferta, havia de seduir els figuerencs. L’home, a la costa, pràcticament només havia tractat i servit francesos, i estava acostumat a unes maneres de temporada i cap de setmana que no van pas plaure a l’empordanès de tot l’any. De seguida va perdre clientela i ingressos, va haver de rebaixar ambicions i finalment va tancar.

Un dia amb la Pili vam sopar a Castelló d’Empúries en un establiment reconegut. El menú, com gairebé sempre, incloïa vi, aigua, pa... Vam sopar raonablement bé i quan ens porten la nota, al total dels dos menús hi havia afegit el preu (escandalós) de l’ampolla de vi de taula. L’amo seia rere d’un taulellet en un extrem del menjador i vaig adreçar-m’hi per fer-li notar el despropòsit. No vaig pas haver d’insistir. “Noi, et demano excuses, ara t’ho arreglo. De lluny us havia pres per francesos: ella, tan guapa i elegant!” (Això darrer, tot i que era veritat, devia dir-m’ho per ensabonar-me i ablanir-me).

Restaurant Port del Rei de la platja de Montgó de l’Escala. D’això fa uns cinc anys i pot haver canviat qui el porti avui. Ens asseiem, ve la cambrera, etc. Tot sembla normal. Arriben tres parelles de joves i, educadament, s’esperen que els atenguin. Apareix el responsable, que era de l’Escala, vestit de qualsevol manera i, amb aires manifassers, se’ls planta al davant. “Voldríem dinar”, diu un dels joves. Hi havia taules de sobra. “No –li respon amb petulància–, no hi ha lloc. Si fóssiu francesos n’hi hauria, però vosaltres segur que us acabaríeu queixant per una cosa o altra; els francesos, en canvi, s’ho empassen tot i encara donen les gràcies. O sigui que ja ho sabeu. Aire!” (A nosaltres, indígenes, potser l’edat ens ha permès passar per ull...)

Del darrer episodi fa un mes. Plaça de Pals, bar Empordanet. Volem prendre un cafè. De seguida apareix el cambrer i amb correcció ens diu –és un cafè i hi ha taules buides– que està tot reservat (?). Perplexos, al cap de pocs instants apareix l’amo i ens etziba de mala manera que si no ho hem sentit. “Sí”, diem, i que ens podria dir d’algun altre cafè... No ens deixa acabar: “Jo què sé, vagin a turisme i que els donin un plànol del poble” i, apa, cap a fora! Decidim de denunciar la humiliació i el despropòsit, i entrem –és al davant– a l’oficina de turisme. A l’esmentar l’establiment, amb complicitat ens fan saber que ja endevinen què volem: denunciar el tracte de l’Empordanet; molta gent, diuen, ve pel mateix. Sembla que el que ho porta, a més de ser un energumen, prefereix que se li asseguin francesos perquè amb facilitat els pot afaitar sense remullar. Concloem que ens agradaria saber per a què c... serveixen els responsables públics de turisme, a més de per cobrar el generós sou que els paguem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia