Un altre món que és aquest

Les cinc de la mati­nada. Fins fa pocs mesos mai no hau­ria pen­sat que l’apar­ca­ment d’una macro­dis­co­teca podia ser també un obser­va­tori sociològic. Un grup de caye­ta­nos té ober­tes de bat a bat les cinc por­tes d’un Mer­ce­des Benz-AMG classe A. La música hi sona a tot drap. Els nois –tots amb camisa blanca, des­bo­to­nada– escu­ren gots de vidre que por­ten per beure els com­bi­nats que ells matei­xos es pre­pa­ren. Qua­tre noies de jotes aspi­radíssi­mes es res­se­guei­xen l’eye­line tot auxi­li­ant-se les unes a les altres amb les llan­ter­nes dels telèfons mòbils. En una de les dues ambulàncies estan ate­nent un noi ferit en una bara­lla d’arrels tri­bals. Algú parla d’una nava­lla. De cop apa­reix una noia que estripa la nit amb un crit deso­lat: “M’han robat el mòbil!”

Arri­ben els del meu clan. No tots. Perquè una de les inte­grants s’ha esfu­mat amb un francès i no con­testa les rei­te­ra­des tru­ca­des que li fan els altres. Passo revista en silenci. Només dos del grup sem­blen pre­sos d’una ale­gria arti­fi­cial. Hem cone­gut jorns pit­jors. Men­tre espe­rem, tots es reclo­uen a la seva illa vir­tual. Però de tant en tant dei­xen anar per­les. Una es treu els pits de relleno perquè la fibra li fa urticària. Un dels nois m’explica que els segu­ra­tes no l’han dei­xat entrar perquè duia una arra­cada. També m’assa­bento que dues de les noies, que al viatge d’anada esta­ven agraïdes a la vida perquè els brin­dava el pri­vi­legi d’anar a la zona VIP de la disco, han tro­bat que aque­lla regió selecta era un pèl avor­rida i final­ment han migrat per bar­re­jar-se amb la plebs i ama­rar-se’n de la suor ani­mal. Arriba l’última inte­grant. Mar­xem. Intento ofe­gar la meva part mora­lista. Però em costa no expres­sar-los que crec que hi ha “mons millors que no pas aquell”. Em costa accep­tar que la meva filla pugui natu­ra­lit­zar les zones VIP de la dis­co­teca o que un segu­rata dic­ta­mini qui entra i qui no. Al viatge de tor­nada poso música de la Ludwig Band i de Ginestà. Els agrada. La rat­lla de l’alba esqueixa l’horitzó.