Hivernacles

Quan va morir Ale­xan­dre (323 aC), la decadència de Grècia es va accen­tuar encara més. Fa tres anys que després de lle­var-me –men­tre em dutxo, m’afaito, con­du­eixo cap a la feina...– ja no escolto els infor­ma­tius de ràdio. Mort Ale­xan­dre, diver­sos gene­rals mace­do­nis es dis­pu­ta­ven el botí de l’imperi; i va ser en aquest marc cre­pus­cu­lar que la filo­so­fia es va redreçar cap a esco­les de pen­sa­ment que, lluny dels models ante­ri­ors de Plató i Aristòtil, ja no per­se­guien un sis­tema tota­lit­zant com sí una guia de sal­vació que, enmig del nau­fragi col·lec­tiu, per­metés l’accés a la feli­ci­tat indi­vi­dual sense des­cui­dar un orde­na­ment ètic de la vida. Vaig dei­xar d’escol­tar les notícies perquè no volia con­ti­nuar des­truint l’hora deli­cada de l’alba: notava que no em feia cap bé aquell doll d’infor­ma­ci­ons catas­tro­fis­tes, espec­ta­cu­la­rit­za­des, amb des­me­su­rats cres­cen­dos de veu i músiques que sem­bla­ven la impos­tació d’una pro­fe­cia mil·lena­rista sobre la fi del món. L’epi­cu­re­isme, l’estoïcisme i l’escep­ti­cisme van ser esco­les d’aque­lla època de decadència de la Grècia antiga, tres vec­tors que, dosi­fi­cats, apor­ten una savi­esa equi­li­brada i rea­lista. En temps de decadència –hi estem: rear­ma­ment, fana­tisme, tira­nies...–, la vida a la menuda. És a dir, l’or grandiós d’alguns reple­ga­ments. L’auto­pro­tecció. L’amis­tat. La pre­venció de saber que alguns ide­a­lis­mes d’avui demà poden ser cri­mi­na­li­tat. Dues per­so­nes es besen asse­gu­des en uns esgla­ons. La lec­tura pau­sada i selec­tiva del diari. Con­duir per un deliciós camí de bosc. La música. De nou, els amics. Una copa de vi Catena amb el robí que gus­pi­reja en el verd dels teus ulls. La lec­tura. Una llar de foc encesa. I aquest mes de març, al cas­tell de Palol de Revar­dit, l’extra­or­dinària expo­sició d’aqua­rel·les L’escrip­tura del pai­satge, de Lola Ortiz Barnés, un con­junt de pin­tu­res que són abs­trac­ci­ons de fantàstics haikus de Josep Navarro San­ta­eulàlia. Blau-Lola. Silenci de nit en els camps. Els modes­tos hiver­na­cles de l’ésser, irre­duc­ti­bles.