Els premis Liberpress

Fa uns dies es van lliu­rar a l’Audi­tori de Girona els pre­mis inter­na­ci­o­nals de Liber­press, l’asso­ci­ació que tre­ba­lla per la cul­tura de la soli­da­ri­tat i per una soci­e­tat més democràtica, tole­rant, humana i solidària, com ella mateixa es defi­neix.

Hi ha dos motius clars per assis­tir al lliu­ra­ment d’aquests pre­mis i desit­jar que ni l’asso­ci­ació que els pro­mou ni la Dipu­tació de Girona dei­xin de fer-los. El pri­mer, el fet que sigui una asso­ci­ació de Girona qui designi els pre­mi­ats i ator­gui aquests guar­dons a la nos­tra ciu­tat té una importància extra­or­dinària, i hau­ria de ser­vir per a la seva pro­jecció inter­na­ci­o­nal com a ciu­tat com­pro­mesa amb els drets humans més enllà del turisme low cost i de bici­cleta. En els temps que ens ha tocat viure i en vista de l’aug­ment dels auto­ri­ta­ris­mes, cal més que mai fomen­tar els valors pels quals tre­ba­lla aquesta asso­ci­ació i la gent que pre­mia. El segon, l’acte dels pre­mis en si mateix: un espai de reco­nei­xe­ment, de rei­vin­di­cació i de cul­tura. Un acte per refle­xi­o­nar –ni que sigui durant aque­lla estona– i replan­te­jar-nos mol­tes coses al mateix temps que des­co­brim la qua­li­tat humana dels pre­mi­ats, gent de diver­sos orígens, cul­tu­res i dis­ci­pli­nes, però amb aquest atrac­tiu en comú.

Neces­sitàvem més que mai reconèixer les llui­tes per la pau, pels drets humans, con­tra les violències i les injustícies, con­tra el canvi climàtic i les desi­gual­tats; sen­tir la veu encara clara de Quico Pi de la Serra; escol­tar les sàvies parau­les de l’Eudald Car­bo­nell, que reclama consciència per evi­tar el col·lapse; la de les dones ira­ni­a­nes que llui­ten per la seva vida con­tra un règim que les anor­rea; la de l’asso­ci­ació que tre­ba­lla per aju­dar les dones i els seus fills que arri­ben amb pas­te­res abso­lu­ta­ment esgo­ta­des i des­em­pa­ra­des; conèixer els intel·lec­tu­als, les escrip­to­res, els dibui­xants, per­se­guits pel fet de mani­fes­tar els seus pen­sa­ments crítics amb el poder impe­rant, exi­li­ats i amenaçats per uns i altres; recor­dar gent de l’altura d’en Lluís Maria Xiri­nacs, a qui l’asso­ci­ació va home­nat­jar amb un acte al preciós cemen­tiri del Papiol on els morts des­can­sen arran de terra, i agrair a la fun­dació Randa la pre­ser­vació de la seva memòria.

Neces­si­tem que Liber­press i la Dipu­tació de Girona con­tinuïn per molts anys la tasca de reco­nei­xe­ment de totes aques­tes dones i homes que fan aquest món una mica millor.