Emmalaltir

Fa més de tres dies que no em trec la febre de sobre, però com que ja no tinc edat pediàtrica, no goso trucar al metge. Per a les criatures, el protocol és senzill: si en tres dies la temperatura no li baixa, porta-la a l’ambulatori. Per als adults, en canvi, la reglamentació és tan poc definida que per unes dècimes de més et poden acusar de col·lapsar el sistema o, pitjor encara, que et passi com a Hans Castorp, que vagis de visita a un sanatori i t’hi acabis quedant set anys. En temps de pesta negra, Francesc Eiximenis raonava: “Com natura humana sia uy fort flaccha, ha mester que li sia ajudat per qualque via que no per neguna.” La via habitual, per desgràcia, ja no és recórrer al metge, que era la figura que defensava Eiximenis enfront de l’avemaria o la superstició, sinó el medicament autoprescrit per seguir atenent, encara que sigui enmig de suors convulsives, les obligacions que tenim contretes. El procediment actual consisteix en una mena d’aclimatació a la malaltia, gràcies a la qual el cos assumeix el seu desgast, s’hi acomoda i el normalitza perquè la roda productiva no deixi de girar. Amb menys de tres hores de son a sobre, els ulls vidriosos i a trenta-vuit graus entre una presa de paracetamol i la següent, pots escriure ben bé un articlet, ho veus? I encara et quedarà energia per complir amb les vuit (o deu o dotze) hores de jornada laboral, baixar al súper, portar el nano a bàsquet i preparar el sopar. Gadamer deia que la salut és el silenci del cos, perquè només estant malalt es fa sentir. Però l’estratègia d’avui és emmordassar-lo, fins que faci un pet com una gla.