la tribuna

Llibres que parlen de tot

Darrerament han sortit tot un seguit de llibres que pretenen acumular el saber de molts

La xarxa és una enorme biblioteca, caòtica, desorganitzada, però en creixement continu, que resulta impossible d'abastar. El ciutadà modern necessita guies que l'orientin per la mar tempestuosa de la informació electrònica

Sem­bla que la tendència humana a voler esbri­nar-ho tot, abas­tar-ho tot, saber-ho tot és innata. Si no innata, es remunta al moment mateix d'aque­lla mos­se­gada a la poma que va tenir la vir­tut (no la desgràcia, com diu l'Església) d'obrir-nos els ulls. Tan antiga com això, tan­ma­teix, és la consciència que el saber és ina­bas­ta­ble. Que com més sabem, més ens ado­nem de tot el que ens falta per saber. Ho va dir amb frase pre­cisa i bri­llant Sòcra­tes, encara que nosal­tres ho sabem per boca de Plató: «Només sé que no sé res.» A mi se m'acu­deix que el saber és com la rat­lla de l'horitzó. Com més ens hi acos­tem, més s'allu­nya. El lli­bre, des de temps gai­rebé imme­mo­rial, ha estat el millor con­te­ni­dor de les coses que sabem i que volem pre­ser­var. Mal­grat que diuen que el saber no ocupa lloc, un dels grans pro­ble­mes que tenim els que ens dedi­quem a acti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb aquest pro­ducte cul­tu­ral és el d'espai. Els nos­tres habi­tat­ges ves­sen de lli­bres per totes ban­des. El mateix pro­blema el tenen les bibli­o­te­ques, motiu pel qual de tant en tant n'incen­dien alguna. Aquest pro­blema d'espai, i pot­ser la neces­si­tat de sis­te­ma­tit­zar i d'orde­nar tot el saber, ha fet que, ja des de temps remots, alguns s'hagin apli­cat a con­fec­ci­o­nar lli­bres que acu­mu­len el saber de molts altres lli­bres, de manera que un sol lli­bre aspira a con­cen­trar allò que es dis­persa en una gran quan­ti­tat de volums. No sóc expert en la matèria, però podria posar l'exem­ple de La piazza uni­ver­sale di tutte le pro­fes­si­oni del mondo, que va publi­car Tom­maso Gar­zoni, a Venècia, el 1585. O de Plaza Uni­ver­sal de todas las cien­cias y artes, publi­cat a Madrid per Cristóbal Suárez de Figue­roa el 1615. La tendència va expe­ri­men­tar una nota­ble empenta amb aquest invent francès que ano­me­nem enci­clopèdia (encara que Jordi Llo­vet em recorda que la pri­mera enci­clopèdia és de l'any 370 aC). Però ara, amb inter­net, tot això se'ns ha dis­pa­rat. La xarxa és una enorme bibli­o­teca, caòtica, desor­ga­nit­zada, però en crei­xe­ment con­tinu, que resulta impos­si­ble d'abas­tar. Per aquest motiu, i pot­ser també per d'altres, el ciu­tadà modern neces­sita guies que l'ori­en­tin per la mar tem­pes­tu­osa de la infor­mació electrònica. Una altra raó prou impor­tant és la neces­si­tat de con­tra­res­tar la tendència actual a l'espe­ci­a­lit­zació extrema, que fa que tots aca­bem sabent molt d'una petita par­cel·la de cosa, però res de tot el res­tant. En vista d'aquests fets, dar­re­ra­ment s'ha produït una eclosió de lli­bres que aspi­ren, amb afany nor­mal­ment divul­ga­tiu, a expli­car-nos-ho tot. El pri­mer que va arri­bar a les meves mans va ser La cul­tura. Todo lo que hay que saber, de Die­trich Schwa­nitz. Un lli­bre massa pre­tensiós que, sota l'anunci d'ofe­rir un resum de tot, no parla bé de res. Entre les visi­ons glo­bals del saber que han apa­re­gut dar­re­ra­ment hi ha unes pre­te­ses Històries totals, des del Big Bang fins avui, en què un mateix autor bar­reja conei­xe­ments de física, química, astro­no­mia, geo­lo­gia, pale­on­to­lo­gia, bio­lo­gia i història entre altres matèries. Pot­ser en sigui un llunyà pre­ce­dent aque­lla cro­no­lo­gia del món, des del Big Bang fins a la Segona Guerra Mun­dial, que va publi­car Asi­mov el 1989. Apro­fun­dint en aquesta línia, hi ha, per exem­ple, Una breve his­to­ria de casi todo, de Bill Bry­son, o La his­to­ria del pla­neta, la vida y la gente desde el Big Bang hasta el siglo XXI, de Chris­top­her Lloyd. La dar­rera que he lle­git, molt ben plan­te­jada, sintètica i útil, és Bio­gra­fia del món. De l'ori­gen de la vida al col·lapse ecològic, de Jaume Ter­ra­das. Però més enllà d'això hi ha lli­bres amb mol­tes pre­ten­si­ons, com ara un Plan de lec­tura para toda la vida o un que es titula 365 días para ser más culto. Posats en la dèria com­pen­di­osa, trobo més interes­sant la idea, ja ava­lu­ada en més d'una ocasió, d'escriure (ja que no la puc lle­gir, perquè no exis­teix) una història uni­ver­sal resu­mida en una sola línia. En faig una pri­mera apro­xi­mació: «Ines­pe­ra­da­ment, una colla d'àtoms es van posar a par­lar.» Una altra: «Al cap de cent mil anys, el xim­panzé va arri­bar a la Lluna.» Una més: «Els pri­mers humans van obrir la porta del conei­xe­ment, però ara els seus des­cen­dents no sabem tan­car-la.» Tots aquests resums d'història uni­ver­sal es resu­mei­xen al seu torn en una idea molt sim­ple: «Tot és qüestió de temps.» Ho deia la meva padrina i no s'equi­vo­cava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.