Tribuna
Dos homenots: Laporte i Trias Fargas
Coincideix que aquests dies es compleix el centenari del naixement d’ambdós. Casualment em toca glossar la seva figura. Ho faig recuperant el text d’entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) del segon, Ramon Trias Fargas, respost el discurs pel primer, Josep Laporte. Hi guardo, en el detall de les coincidències, alguns fets concurrents molt personals.
Trias Fargas havia estat el catedràtic d’Hisenda Pública quan jo era poc més que un ajudant de càtedra de l’època. Fou en aquesta etapa quan Laporte em va cridar, tornat jo del meu doctorat a York. Volia saber de l’economia de la salut arran d’un article que havia publicat en un mitjà mostrant opinió pròpia i contrària al que circulava en aquell moment sobre com calia pagar els hospitals. Des de llavors no vaig deixar de relacionar-me amb ell i amb consellers de Salut de la Generalitat de Catalunya que el succeïren. Laporte va crear la Universitat Pompeu Fabra, a la qual he dedicat la major part de la meva tasca acadèmica.
La descoberta de la rellevància de l’economia de la salut per a l’anàlisi del sistema sanitari comptarà prest els cinquanta anys. Recordo per això tres economistes destacats: Joan Josep Artells, enviat per Trias Fargas a Oxford des del Banc Urquijo per formar-se en la matèria; Lluís Bohigas, sempre soldat treballador en llocs rellevants de la conselleria laportiana i següents, i Joan Rovira, a la Universitat de Barcelona des del departament de teoria econòmica. I al darrere de tots ells, el recordat Albert Oriol, el conseller de molts que mai no va voler ser conseller.
Trias Fargas va ser una persona excepcional. Culta, patriota, polifacètica, de capacitats extraordinàries. De mentalitat oberta, liberal, compromès amb la societat i disposat políticament al servei del seu país. Els mateixos adjectius, si fa no fa, apliquen a Josep Laporte. Més liberal el primer, més socialdemòcrata el segon, a la casa comuna de CiU. Tots dos tenien un toc elitista (el pentinat d’un, el llacet de l’altre) i varen tenir responsabilitats diverses al país (Laporte a diverses conselleries, al rectorat de la Universitat Autònoma i a la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans; Trias Fargas a diferents fundacions).
Trias era un home de principis forts. Tot i l’adversitat, mai no demanà que se li condonés l’exili, ja que el veia com una contribució més, com un recordatori al món de la persecució franquista contra Catalunya. Ho mantenia malgrat que pel seu estatus familiar podria haver viscut més còmode si, com molts col·legues seus i del seu pare, s’hagués posat de perfil davant la dictadura. També més tard, quan molts ja en democràcia es deixaven endur per la publificació de la vida social, ell feia el seu pronunciament liberal; i quan altres callaven sobre el mal finançament de Catalunya ell aixecava la reivindicació del concert.
Compartia amb Laporte una idea de la sanitat molt avançada per l’època, molt abans que aparegués la figura d’Ernest Lluch. Distingien prou bé entre salut i sanitat, al·ludint als famosos versos que segons sembla procedeixen de l’Escola de Medicina de Salern, s. XIII, que Trias, en el seu discurs d’entrada a la RAMC, posa en boca de Letamendi, filòsof d’inclinacions naturalistes i professor del pare de Trias, amb aquesta cita: “La salut requereix portar [aquí la rima en castellà és més gustosa] vida honesta y arreglada, hacer muy pocos remedios y poner siempre los medios de no alterarse por nada. La comida, moderada, ejercicio y diversión, no tener nunca aprensión, salir al campo algún rato, poco encierro, mucho trato y continua ocupación.”
Quina enyorança, avui, després de seguir de prop les aportacions d’aquests dos grans homenots, havent rellegit els seus discursos d’ingrés sobre l’assignació de recursos i sobre la importància de l’economia de la salut. Estic parlant no menys que de principis dels anys vuitanta, pioners ambdós del que és avui una disciplina consolidada que vol servir el benestar de la gent. Dos centenaris de dos centaures de govern, del que és avui un desert amb petits oasis que ens permeten recordar les seves contribucions.