Violència política

Ha estat la set­mana del Dia Inter­na­ci­o­nal per l’Eli­mi­nació de la Violència Con­tra les Dones i se supo­sava que havíem de poder demos­trar que, com a soci­e­tat, ens cre­iem aquesta lluita i l’exer­cim no només el 25-N, sinó durant tot l’any. Per con­tra, pre­ci­sa­ment aquesta set­mana han readmès l’alumne que havien expul­sat pels crits mas­clis­tes del col·legi major de Madrid, Ada Colau ha estat notícia perquè li han pre­gun­tat (altre cop) per la manera de ves­tir i, el més greu, la minis­tra espa­nyola Irene Mon­tero ha rebut atacs mas­clis­tes inac­cep­ta­bles al Congrés. L’epi­sodi ha ser­vit, si més no, per posar sobre la taula una rea­li­tat que fins ara no tenia nom: la “violència política”. I puc asse­gu­rar que l’han vis­cut totes les dones que en un moment o altre s’han dedi­cat a la política: no només han patit un escru­tini sobre la seva vida pri­vada i l’apa­rença física, sinó que han estat acu­sa­des d’haver arri­bat on eren per haver-se’n anat al llit (o per haver “estu­diat amb pro­fun­di­tat”, per dir-ho en parau­les de Vox”) amb algun paio. Si ets dona i ascen­dei­xes en política no pot ser per la teva capa­ci­tat intel·lec­tual o per la teva for­mació; ha de ser per les quo­tes o per trac­tes de favor (dels mas­cles, és clar). Les dones en política han estat sem­pre diana d’un mas­clisme viru­lent, que s’ha nor­ma­lit­zat i que ara es fa visi­ble gràcies a agres­si­ons tan sona­des com aquesta. Si aquests insults pas­sen davant dels focus, en un debat tele­vi­sat i en seu par­la­mentària, què no deu pas­sar a les cúpules d’empre­ses, d’orga­nis­mes pri­vats o por­tes endin­tre de les llars? Era la set­mana del 25-N i ha que­dat rodona, rodona.