Heribert i Pasqual

Una de les poques carac­terísti­ques que fan dife­rent la cam­pa­nya elec­to­ral en què estem immer­sos és la irrupció del vot en blanc en el debat públic. Segu­ra­ment, la causa cal anar a bus­car-la en el fet que les opci­ons con­ven­ci­o­nals són un déjà-vu d’un interès molt limi­tat. Això, i que totes les enques­tes –i totes vol dir totes– insis­tei­xen, des de fa dos o tres anys, que el PSOE tor­narà a gua­nyar, però sense majo­ria abso­luta. És a dir, que s’allar­garà, fins al 2012, l’ esce­nari actual.

Des del punt de vista de l’opinió pública, tant la cata­lana com l’espa­nyola, la con­vicció més estesa és que, ja que es ree­di­tarà la con­jun­tura, també es repro­dui­ran les estratègies. Més o menys tot­hom està d’acord que José Luis Rodríguez Zapa­tero con­ti­nuarà gover­nant i, des de Cata­lu­nya, res no fa pen­sar que ho hagi de fer més con­di­ci­o­nat que la legis­la­tura que ara s’acaba. De fet, no hi ha cap raó per pre­veure que s’hagi d’atu­rar la sub­hasta a la baixa que han pro­ta­go­nit­zat els grups cata­lans a Madrid i, en con­seqüència, el cer­cle dels entu­si­as­tes d’amb­dues can­di­da­tu­res es redu­eix al perímetre dels més impli­cats en les direc­ci­ons actu­als.

Però la soci­e­tat cata­lana demana can­vis, i can­vis pro­funds. Un ter­ri­tori desen­vo­lu­pat en què la gent des­con­fia dels trens de Roda­lies i del sub­mi­nis­tra­ment elèctric té pro­ble­mes estruc­tu­rals molt greus. I, si no hi ha més oferta que con­ti­nuar política­ment igual, no és estrany que l’opció –dife­rent– del vot en blanc trobi un cert mer­cat polític, encara que se situï fora dels cir­cuits infor­ma­tius con­ven­ci­o­nals.

Des de les dues fron­te­res del cata­la­nisme, Heri­bert Bar­rera i Pas­qual Mara­gall han arri­bat a un diagnòstic comú. Són per­so­nes que, com és obvi, ja no tenen res a gua­nyar en política, així que, amb raó o sense, són un símptoma que no es pot pas­sar per alt.