opinió
Queixes veïnals i periodisme
A l’Onyar, on el riu discorre paral·lel al carrer del Carme i al carrer de la Rutlla, hi ha una passarel·la. Porta el nom del carrer al qual desemboca, que és el del Bisbe Lorenzana. És còmoda, pràctica i estalvia una gran volta a qui la fa servir. Fins fa ben poc lluïa una pancarta –“Volem aquest pont net i il·luminat”– que reclamava un manteniment decent i, sobretot, una il·luminació digna i segura, ja que al vespre, si es fa l’experiment de creuar-la, és impossible distingir el rostre de qui et ve de cara.
És una reivindicació justa. Demanada amb correcció però amb determinació, i amb un missatge contundent i concís que es veu encara que no es vulgui veure. Precisament me’n faig ressò perquè l’he vist. Perquè s’ha fet visible i, per tant, s’ha fet escoltar.
Que per denunciar, queixar-se o advertir de problemes ciutadans no cal esperar sempre que els mitjans de comunicació es facin altaveu de les demandes dels veïns. Ens passa moltes vegades, als periodistes, que algú ens amolla: “Has de fer un reportatge d’això, perquè és una vergonya.” I qui t’ho diu es queda tan ample, com si ja hagués complert la quota de feina cívica que li correspon. No va ben bé així. Des del periodisme podem aixecar i seguir temes, però si ens venen donats per una mobilització al carrer, per una signatura de firmes, o per una viralització a les xarxes, automàticament tenen molt més ganxo i, per tant, més poder.
A Girona hi ha uns temes que són recurrents en les lamentacions veïnals: l’acumulació vergonyosa d’escombraries, la bestiesa urbanística de carrils bici com els del carrer de la Creu o l’avinguda Pericot, o la invasió de forasters ciclistes que es creuen que són al circuit de Montmeló i que ni es plantegen que hi viu gent, allà on ells veuen autopistes. Els ciutadans hi poden fer molt, per denunciar-ho. I les associacions de veïns, més. Penjar pancartes, alentir creuaments de semàfors, fer cercaviles reivindicatives o casserolades i assistir i assistir a plens per fer-se sentir. Pacíficament i amb tenacitat. Ara venen eleccions municipals. És el moment perfecte.
A Barcelona, un veí, el senyor Martínez, va liderar la mobilització de barris sencers per exigir el semicobriment de la Gran Via al pas per Sant Martí. Ho sé, perquè molts periodistes el vam ajudar a fer-la tan grossa com vam poder fins que ho van aconseguir.