Viure amb l’àvia, model de vida

La meva àvia, amb quinze germans, no va tenir estudis però era una dona de valors, feinera i de casa. Cap al capvespre, quan començava a enfosquir, ens botzinava sempre el mateix, “Apagueu lladres”, i nosaltres corríem pel passadís apagant tots els llums de les habitacions on no fèiem estada. L’àvia ja sabia, sàvia com era, que allò que cremava massa com un ciri o una candela tombada fonia de pressa la cera, i això era ser lladre. Avui dia, per als lladres no hi ha res tancat, les principals empreses elèctriques han multiplicat per tres els seus guanys i obtenen uns beneficis rècord enmig d’una greu crisi econòmica. Cada dia estem pendents del preu de la llum, i la inflació ens fa més pobres mentre d’altres s’enriqueixen en un mercat obert i inabastable. I d’un lladre petit se’n fa un de gros. L’àvia trastejava per la cuina i com diuen: qui trasteja, menjoteja. Amb un sol llibre de cuina, l’Art del bon menjar, aprofitava totes les sobres de les viandes. Si arrebossava la carn i li sobrava ou, en feia una deliciosa truita; perquè no se li fes malbé la verdura, cuinava un trinxat; de les restes de la carn d’olla en feia croquetes, i amb el pa sec, n’obtenia el pa ratllat. I així de cada àpat ja en tenia una reserva per a un altre. A casa, els pares treballaven i l’àvia, vídua de ben jove, ens va pujar en el dia a dia. Venien d’una guerra i tenien una cultura de l’aprofitament, ens van educar a deixar el plat net com una patena. El malbaratament actual dels aliments a l’Estat fa feredat, una de les dades més impactants és la que fa referència al menjar que es tira a les escombraries sense haver-se tocat: 1.038 milions de quilos el 2020. La nostra societat ni està preparada ni educada per capgirar els patrons de consum, tot i l’evidència de les persones que cerquen menjar nit rere nit en contenidors i en el moment d’abaixar la persiana dels supermercats.

Un altre tema és l’encariment de l’habitatge, que fa disparar un nou fenomen immobiliari, les cases dintre les cases, la reforma del pis dels pares per acollir les noves generacions. Aquesta fórmula que era impensable fa uns 40 anys ara és una solució que resol dues necessitats, la preocupació dels joves per l’envelliment dels pares i l’accés a un edifici compartit. Serà sens dubte un repte de convivència junts, però també una oportunitat de cuidar-se entre generacions i un model de vida, obtenint un benefici mutu.