La rancúnia

“La rancúnia que tenim ve del fet que hem que­dat per des­sota de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, sense haver pogut abas­tar tot allò que hauríem pogut ser. I això no ho per­do­na­rem mai als altres.” Aquesta frase la va dir el filòsof romanès Emil Cio­ran (1911-1995), trac­tat pels habi­tu­als engan­xa­dors d’eti­que­tes de cab­dill del pes­si­misme, el nihi­lisme, l’escep­ti­cisme i tots els -ismes que ara mateix hom pugui ima­gi­nar. Sí, faig ser­vir la paraula hom. Si hom no la vol fer ser­vir, per ell farà, però si els qua­tre que que­dem que escri­vim en català no fem ús de les eines que tenim, qui ho farà?

Tor­nant a la rancúnia, al res­sen­ti­ment, a la tírria de la qual parla en Cio­ran, inde­pen­dent­ment de si el lec­tor és opti­mista o pes­si­mista, podem arri­bar a con­cloure que és prou encer­tada per poder-se apli­car a diver­ses cir­cumstàncies de la vida. I no és pas un pen­sa­ment nou. “És propi de l’espe­rit humà odiar aquell que has ofès”, extreta de la Vida de Juli Agrícola, obra del polític i his­to­ri­a­dor romà Tàcit (56-120 dC). El que fa aquesta segona frase més pre­clara és que l’època en la qual l’escriu Tàcit Roma ja està enfan­gada fins al coll amb tot de gent bus­cant ambi­ci­ons en la funció pública i d’altres només pen­dents de la dis­bauxa i la riquesa fàcil. Ambdós ens venen a dir que la rancúnia esdevé para­noica i des­truc­tiva, i amb motiu o sense, l’altre sem­pre és i serà cul­pa­ble de les teves pròpies misèries. I ho podem apli­car per­fec­ta­ment a les famílies, en gene­ral; a les bata­lles estèrils de “tui­ter”; a l’acti­tud d’alguns polítics quan són posats entre l’espasa i la paret... I qui sap si no les podríem apli­car als mani­fes­tants mar­ro­quins de fa qua­tre dies a Brus­sel·les i altres ciu­tats bel­gues, els quals, per cele­brar la victòria fut­bolística de la selecció del Mar­roc al mun­dial de Qatar con­tra la selecció del país on viuen i miren de gua­nyar-se la vida, exal­tats, van entrar en un estat d’odi ran­cuniós i des­truc­tiu con­tra béns i per­so­nes que en teo­ria els han aco­llit.

Els espe­ci­a­lis­tes habi­tu­als en la matèria expli­ca­ran que aquesta hybris té mol­tes cau­ses però que, resu­mint-les, sem­pre som els euro­peus els cul­pa­bles. Suposo que s’entén la iro­nia. En català tenim una dita que ja només deia ma padrina: “Massa bé, sol fer mal”, tot volent fer enten­dre que hom, sovint, sol fer mal ús del bé que té o que se li ha donat. Cosa del tot certa. Hi ha una deri­vada: “Plany bèsties, que et tira­ran coces”, però m’ha sem­blat que el “bonisme” impe­rant la mal inter­pre­ta­ria.

Vivim una època desor­de­nada. El ran­cuniós que no pot acon­se­guir allò que pre­te­nia o que es creu amb dret de tenir, con­si­dera a qui té al cos­tat (encara que l’hagi aju­dat i el tin­gui en con­si­de­ració) el cul­pa­ble veri­ta­ble i, sovint, l’ene­mic a aba­tre. Ja ens adver­teix el filòsof polític anglès Roger Scru­ton (1944-2020) que cal anar amb compte amb la gestió de les coses que pas­sen, perquè sovint obli­dem que les revo­lu­ci­ons tota­litàries, en rea­li­tat, es cons­tru­ei­xen sobre el res­sen­ti­ment i la rancúnia. De fet, afirma que les ide­o­lo­gies tota­litàries “tenen una única font: el res­sen­ti­ment”. Afe­geix que els tota­li­ta­ris­mes “raci­o­na­lit­zen el res­sen­ti­ment i, a la vegada, també unei­xen els res­sen­tits al vol­tant d’una causa comuna”, per fan­ta­si­osa que sigui. Segons Scru­ton, es fa creure als res­sen­tits que ins­ti­tu­ci­ons com la llei, o la pro­pi­e­tat o certa religió, són la causa pri­mera de la desi­gual­tat i, per tant, les cul­pa­bles de les humi­li­a­ci­ons i fra­cas­sos llurs. Un cop fet això, ja només cal espe­rar el des­as­tre.

Tàcit, Cio­ran, Scru­ton..., les referències hau­ran fet esgar­ri­far a més de qua­tre. En un país on es lle­geix poc i mala­ment, vet aquí una nova teme­ri­tat per­so­nal. Des de fa mol­tes dècades a casa nos­tra hi ha una mena d’ense­nya­ment mar­xista, lícit i embri­a­ga­dor, que només té una pega: pràcti­ca­ment, és l’únic ense­nya­ment arreu. Qual­se­vol altre punt de vista polític i filosòfic és escom­brat sense gai­res mira­ments. I és una llàstima. Comp­tat i deba­tut: “En una casa, sem­pre n’hi ha més a embru­tar-la que no pas a escom­brar-la.” El pro­blema no és pas qui té l’escom­bra sinó qui té el poder per manar l’escom­bri­aire, el qual, sovint, també serà un res­sen­tit a qui poder mani­pu­lar.