Noies que parlen en castellà

S’acaba d’estrenar Autodefensa, una sèrie produïda per Filmin que explica les aventures de dues noies (encara no tenen 30 anys) a la Barcelona d’ara. Dir això és dir molt poc, perquè la proposta narrativa va molt més enllà. És una sèrie de capítols curts, original i atrevida, divertida a estones i, a vegades, irritant, però certament magnètica. Tant la posada en escena com la interpretació i l’ambientació s’allunyen dels estereotips habituals, en una lluita contra els tabús i amb un muntatge àgil i dinàmic, fet a base de fragments de l’agitada (i a vegades anodina) vida quotidiana de Belén Barenys i Berta Prieto, que s’interpreten a elles mateixes en un exercici molt interessant d’autoficció o d’exagerada impostura i mistificació a partir de la seva pròpia experiència. A Autodefensa hi ha feminisme radical, una actitud desmenjada i alhora famolenca amb relació al sexe, una mica (no ens enganyem) de filosofia d’autoajuda barata i, si ens posem a fer de sociòlegs, el retrat de qui viu la immediatesa com una religió o com una necessitat, amb moltes drogues i poca profunditat. És una barreja entre les Girls de Lena Dunham i Euphoria, amb escenes francament hilarants. Aquestes dues noies parlen en català (i això ja ha estat prou criticat per uns quants mitjans estatals). El parlen amb amics del poble i amb coneguts seus. I viuen juntes. I quan són a casa... quan són a casa, soles, parlen en castellà amb un notable accent. La ridiculesa d’aquesta situació trenca la notable sensació de versemblança de la resta. Per què ho fan? Perquè, si no, la sèrie ja seria (quasi) del tot catalana i no es podria vendre a Espanya? Perquè realment, en determinats ambients, això és el que passa, com si fossin adinerades pubilles de l’“upper Diagonal”? No sé quina de les dues motivacions és més plausible. En tot cas, ens demostra fins a quin punt fa vergonya la llengua, fins a quin punt és insignificant (intranscendent) per retratar una generació.