Ni Endesa, ni els Reis Catòlics

Després de les fracassades gestions amb Iberdrola i Endesa, ara Gas Natural ja té lligada l’opa a Unión Fenosa, que li permetrà controlar la tercera elèctrica estatal. És només just i lògic econòmicament que Gas Natural vulgui créixer. Té els diners i la necessitat estratègica per fer-ho, fins al punt que la companyia resultant tindrà un valor en borsa de 30.000 milions d’euros, empatat amb Endesa. Fins ara Gas Natural havia topat amb un empresariat madrileny que es resistia. En el cas d’Endesa, Manuel Pizarro va dedicar-se a enarborar la bandera espanyola per frenar el creixement d’un gegant energètic que té el seu centre de decisió a Barcelona, no a Madrid. Esperanza Aguirre és qui va moure tots els fils des de la Comunitat de Madrid i des de la seva influència al PP. L’economia entesa com un nou camp de batalla del nacionalisme espanyol. Així, ni el sector energètic ni Endesa van ser els únics que van voler jugar a política des dels consells d’administració. Iberia, per exemple, també s’ha significat com a cavall de Troia d’Esperanza Aguirre en el sector aeronàutic.

 La compra del 23% de la companyia per part de Caja Madrid responia només a l’interès específic d’influir en benefici de l’aeroport de Barajas i –esclar– en contra del Prat. Quatre mesos abans de les eleccions generals, Miguel Blesa, president de Caja Madrid, deia que “mai de la vida” vendria Iberia a una empresa estrangera. Ja ho hem vist: en poc temps, les coses han canviat molt. Ni Iberia ni Endesa no han pogut ser a la globalització el que els Reis Catòlics van ser al món del segle XV. La influència d’Aguirre ha minvat en la política espanyola i en el món dels negocis. Ha quedat demostrat que el necessari creixement de Gas Natural (i de Repsol i La Caixa) no es pot aturar amb arguments polítics. De fet, la fusió d’Iberia amb British Airways és una lliçó de realisme econòmic. I l’opa a Unión Fenosa, també.