Perdedors

Un petit lli­bre d’Adrien Bosc, La columna, publi­cat en cas­tellà i català (Tus­quets i Uni­vers), esta­bleix cor­res­pondències entre dos autors fran­ce­sos impli­cats d’alguna manera amb la guerra civil espa­nyola: Simone Weil i George Ber­na­nos. L’una es va allis­tar breu­ment a la columna Dur­ruti al front d’Aragó (un acci­dent domèstic –es va escal­dar una cama amb oli roent– va escapçar la seva experiència bèl·lica). L’altre, sim­pa­tit­zant dels falan­gis­tes a Mallorca, va escriure el famós Els cemen­ti­ris sota la lluna, un al·legat impla­ca­ble sobre els exces­sos dels seus “amics”. El fet que tots dos esde­ve­nen crítics punyents de la causa que van abraçar amb entu­si­asme ini­cial és el que lliga el relat de Bosc. Weil i Ber­na­nos són de l’estirp dels que gosen afron­tar veri­tats incòmodes encara que per­ju­di­quin els interes­sos objec­tius dels “seus”. L’ordre cruel de Dur­ruti d’exe­cu­tar un noi falan­gista que havien cap­tu­rat els anar­quis­tes deixa glaçada Simone Weil. La filo­sofa no pot assu­mir aquells actes de ter­ror com a pro­pis de la seva causa. Per això, la jove revo­lu­cionària va escriure una llarga carta d’admi­ració a Ber­na­nos per haver denun­ciat les atro­ci­tats dels falan­gis­tes a Mallorca. L’anar­quista iden­ti­fica el monàrquic com una ànima moral­ment ger­mana. La història, se sol dir, l’escri­uen els ven­ce­dors, però en cada victòria hi ha per­de­dors que han tin­gut la dig­ni­tat de defen­sar que si els fins són bons, els mit­jans per asso­lir-los també ho han de ser. Per això el lle­gat d’aquesta mena de gent està per­fec­ta­ment con­tin­gut en la cone­guda reflexió de Simone Weil sobre el fet que cal estar sem­pre dis­po­sat a can­viar de bàndol, “com la justícia, aque­lla fugi­tiva dels camps dels ven­ce­dors”. Les bata­lles es gua­nyen o es per­den, però la veri­tat i la justícia aca­ben tro­bant refugi lluny dels camps dels ven­ce­dors. En cada secció dels der­ro­tats, d’un o altre bàndol, hi ha el ras­tre de les cau­ses per­du­des... hono­ra­bles.