Dins el blau

Lle­geixo ben poc per plaer, ja que les lec­tu­res labo­rals se’m men­gen les hores. Però als qua­ranta-cinc anys he tro­bat el meu equi­va­lent en lli­bre. Es tracta de Blu­ets, escrit per Mag­gie Nel­son (1973), traduït al català per la gran Míriam Cano i publi­cat a L’Altra Edi­to­rial. Blu­ets és la història d’una obsessió pel color blau a par­tir d’una escrip­tura frag­mentària, filosòfica i poètica que ana­litza el dolor i la fra­gi­li­tat, el desig i la soli­tud, la pèrdua i el desa­mor. Tot alhora, com un híbrid expe­ri­men­tal de culte que par­teix de l’auto­bi­o­gra­fia de l’autora. La meva dèria tant pel color blau com pels motius lite­ra­ris de què parla Nel­son –una fixació que va néixer a la Uni­ver­si­tat estu­di­ant el Roman­ti­cisme– es veu reflec­tida des de la pri­mera frase: “Posem per cas que comencés dient que m’he ena­mo­rat d’un color.” Nel­son pensa des del color blau, perquè el blau és un narcòtic, un encan­teri. Blu­ets explica l’ori­gen d’aquest ena­mo­ra­ment: “El semi­cer­cle d’oceà de color tur­quesa ence­ga­dor és l’escena pri­migènia d’aquest amor. Que aquest blau exis­teixi fa que la meva vida sigui impor­tant, només per haver-lo vist.” Qui diu tur­quesa diu color Halley. Per què el blau?, li pre­gun­ten a la Nel­son. Ella no sap què res­pon­dre. No esco­llim qui o què ens esti­mem. No tenim elecció. El blau batega per tot­hom excepte per les per­so­nes que patei­xen d’aci­a­noblèpsia, que és la no per­cepció d’aquest color. Com una suïcida amb un abric blau que imita el del jove Wert­her de Goethe, Mag­gie Nel­son ha pas­sat a ser, sens dubte, el meu refe­rent lite­rari més blau, i Blu­ets el lli­bre que m’agra­da­ria que em poses­sin entre les mans tot just abans d’inci­ne­rar-me.