Ernaux

He lle­git amb emoció el dis­curs d’Annie Ernaux en rebre el premi Nobel de lite­ra­tura. Tant és així que el propòsit d’aquesta columna és con­vi­dar-los a lle­gir-lo. I, en el cas que ho hagin fet, com­par­tir l’emoció que pot­ser també han sen­tit lle­gint-lo. Mereix atenció tot allò que va dir l’escrip­tora fa tres dies a Esto­colm, però, evi­dent­ment, les limi­ta­ci­ons de l’espai m’obli­guen a reco­llir-ne només dues o tres coses.

Una és l’ús del jo en des­a­cord amb l’asso­ci­ació sim­plista amb el nar­ci­sisme quan es fa pre­sent a la lite­ra­tura. El jo d’Ernaux (que a vega­des es refe­reix a ella mateixa en ter­cera per­sona o que es dilu­eix en un nosal­tres) és trans­per­so­nal: “No he pretès con­tar la història de la meva vida ni des­ve­lar els seus secrets, sinó des­xi­frar una situ­ació vis­cuda, un esde­ve­ni­ment, una relació amo­rosa, i reve­lar així alguna cosa que només l’escrip­tura pot fer exis­tir i trans­me­tre, pot­ser, a altres consciències i altres memòries.”

Una altra és que, tenint pre­sent que els lli­bres escrits per dones sem­bla que no exis­tei­xin fins i tot pels cer­cles intel·lec­tu­als occi­den­tals, con­si­dera que el reco­nei­xe­ment a la seva obra és un senyal d’espe­rança per a totes les escrip­to­res, que han dit coses que no havien sigut dites: “En l’acte de treure a la llum l’indi­ci­ble social, aque­lla inte­ri­o­rit­zació de les rela­ci­ons de domi­nació de classe, de sexe també, que només sen­ten aquells que en són objecte, rau la pos­si­bi­li­tat de l’eman­ci­pació indi­vi­dual, però també col·lec­tiva.” Només hi afe­giré que sent el Nobel com una victòria col·lec­tiva: “Com­par­teixo l’orgull amb aquells que, d’una manera o altra, desit­gen més lli­ber­tat, igual­tat i dig­ni­tat per tots els éssers humans.” En tot cas, a banda del premi i del dis­curs, paga la pena lle­gir-ne l’obra.