Opinadors

Uns dies abans de la topada de dos trens a l’estació de Mont­cada i Rei­xac-Man­resa, lle­gia per Twit­ter les quei­xes d’experts en inver­si­ons fer­roviàries que lamen­ta­ven que amb els diners gas­tats en el soter­ra­ment d’una de les tres línies de tren que tra­ves­sen el muni­cipi s’hi podrien fer tan­tes altres coses. Algú altre venia a dir que no s’havien de gas­tar tants diners per fer estal­viar deu minuts davant una bar­rera als qua­tre veïns de la zona. Es coneix que no hi han vis­cut mai, a Mont­cada. Les dues auto­pis­tes i la naci­o­nal que tra­ves­sen el poble ja no les esmento, i de la cimen­tera a un cen­te­nar de metres d’un ins­ti­tut escola pot­ser millor que en par­lem un altre dia.

Fan bé d’exi­gir clare­dat en les inver­si­ons i que no se’n desviï ni un, d’euro, però cansa la jus­ti­fi­cació cons­tant i no és prou l’argu­ment que en altres ciu­tats cele­brin veure pas­sar els trens en superfície. No em sorprèn la lleu­ge­resa amb què la gent deixa anar sentències sense tre­pit­jar el ter­reny, només d’oïda. De fet, molts opi­na­dors de les tertúlies és d’això de què viuen, oi? I diran: “Vostè també opina en aquesta columna.” És allò de “la gent és imbècil, tots menys jo”. Doncs d’imbècil també en soc un tros, no els men­tiré, però em fa angúnia pen­sar que la política, la mala política, es pugui fer a cop de tuit.