Quan tenir por és un luxe

El pri­mer pre­ju­dici que qüesti­o­nen és la seva defi­nició: menes (menors estran­gers no acom­pa­nyats), perquè des­hu­ma­nitza, buro­cra­titza, resta empa­tia envers els nens i ado­les­cents que migren sols i oculta els trets de la seva vul­ne­ra­bi­li­tat. Qui sap veure la neces­si­tat i manca d’expec­ta­ti­ves, els ris­cos d’un viatge i la fra­gi­li­tat d’un ésser humà dar­rere d’un acrònim –un tec­ni­cisme– apa­rent­ment insubs­tan­cial? Tenen tota la raó: mena és una cate­go­ria pen­sada per tapar el ros­tre de la tragèdia. Ells, els que així s’expres­sen, for­men l’asso­ci­ació Homes Igua­li­ta­ris de Cata­lu­nya (Ahige), nas­cuda el 2009 per defen­sar l’equi­tat de gènere i la impli­cació mas­cu­lina en l’erra­di­cació de les violències patri­ar­cals, i demà, dia 13 de desem­bre, pre­sen­ten una molt com­pleta guia de tre­ball en mas­cu­li­ni­tats amb migrants que arri­ben sols (19 h, al Cen­tre Plu­ral de Bar­ce­lona, a Marquès de l’Argen­tera, 22), adreçada tant a pro­fes­si­o­nals d’aquest àmbit com a qual­se­vol per­sona interes­sada en conèixer les vicis­si­tuds d’una tra­jectòria molt dura i amb un fort impacte en la cons­trucció de la per­so­na­li­tat de qui s’hi troba immers. Tres carac­terísti­ques cri­den l’atenció si es té en compte, sobre­tot, que es tracta de nens: la menys­va­lo­ració dels perills que cor­ren, la des­con­nexió emo­ci­o­nal del seu entorn i la consciència que són els únics res­pon­sa­bles de pro­veir recur­sos per a la seva vida i per a la dels fami­li­ars que han dei­xat en els països d’ori­gen. També s’entén: qui està sol no es pot per­me­tre el luxe de tenir por davant l’aven­tura que emprèn. Molt per apren­dre d’aquesta guia.