La meravella del ‘Qatargate’

No tinc prou bon nas, ho reconec, i mira que el tinc gros. Estava segur que quan la pilota comencés a córrer, del mundial se’n parlaria pel futbol, però ves per on, al rebombori de les semifinals li ha sortit un dur competidor a Brussel·les. Resulta que Qatar també compra prescriptors (presumptament, que ningú se m’enfadi). Ni més ni menys que tota una vicepresidenta de l’eurocambra, la gran promesa del socialisme grec, segons feien córrer. Per corredisses, les dels registres policials a cases d’europarlamentaris, les del pare de la vicepresidenta que fuig cames ajudeu-me amb un dineral, les que intercepten maletes plenes de bitllets quan fugen... Si ara s’entén l’incomprensible elogi i blanqueig del Qatar per part d’Eva Kaili –ja toca dir-li el nom–, en vista de discursos semblants que hem sentit últimament podem sospitar fins on han arribat els poderosos i rics tentacles del règim autocràtic de Doha. Des de la compra de vots (també n’hem de dir presumpta?) per aconseguir ser la seu del campionat fins al galdós paper del president de la FIFA Gianni Infantino proclamant les meravelles i la decidida voluntat reformista de l’emirat, passant per les taques corruptes del binomi francès Platini-Sarkozy amb el PSG –ara propietat qatariana– d’estrella convidada.

Si no ho estava prou, a partir d’ara tota tria en favor de Qatar estarà sota sospita i, de retruc, qualsevol que hi hagi tingut relació. No és bona idea subestimar el seu poder, ni en clau de repressió interna –allà pots deixar el cotxe obert i ningú te’l toca, diuen els embadocats occidentals rics quan tornen de Doha– ni en la globalitat del món. Qui ha estat capaç de fer trabucar el més elemental principi ètic al cor de la democràcia europea no ha de ser menystingut, o continuarà fent de les seves i comprant paraules, vots i voluntats per un món ric (no tant com ells) però ple de corruptes miserables.