Emocions sincronitzades

Una per­sona que estimo m’explica que en un curs que fa de pro­gra­mació neu­ro­lingüística han tre­ba­llat sobre qua­tre emo­ci­ons primàries: l’ale­gria, la tris­tesa, la por i la ràbia. Després lle­geixo que la llista d’aques­tes emo­ci­ons inna­tes i uni­ver­sals es com­ple­tava ini­ci­al­ment, segons Paul Eck­man el 1972, amb el fàstic i la sor­presa; i que també hi ha una llista d’emo­ci­ons ano­me­na­des secundàries, o soci­als, perquè són les apre­ses i que depe­nen de la cul­tura i l’experiència per­so­nal. Les més habi­tu­als són la ver­go­nya, la culpa, l’orgull o la gelo­sia. Li comento que el sac de les qua­tre emo­ci­ons bàsiques està molt des­com­pen­sat, ja que n’hi ha una de posi­tiva i tres de nega­ti­ves. Però el curs de PNL és molt efec­tiu per a la meva per­so­neta esti­mada, i em con­venç de can­viar l’òptica.

És cert que una emoció és agra­da­ble i les altres tres són més des­a­gra­da­bles, però totes són igual d’impor­tants. Em diu que cal dei­xar-les fluir totes sense límits, perquè si en repri­mim una farem que també minvi l’altra, i així s’inhi­beix l’essència de cadascú. De manera que res de dir als nens ni a ningú allò de “no plo­ris”, “no tin­guis por”, “no cri­dis”, o allò tan irri­tant de “vaaa, no t’enfa­dis”. 

Si hem d’alli­be­rar les emo­ci­ons primàries, doncs, quin millor esce­nari que les fes­tes que venen. Perquè la cadira buida de la taula de Nadal sem­pre és trista. Com els que no tenen cadira, ni taula, ni Nadal. Perquè les cares pin­ta­des d’alguns tions arti­fi­ci­als fan autèntica por. Com els que enga­nyen, els que maten, els que vio­len. Perquè ser incapaç de reduir la pila de lli­bres pen­dents de lle­gir i alhora pen­sar en els que et rega­laràs aquests dies fa molta ràbia. Però no tanta com les ments embus­sa­des, les ales talla­des, les veus esca­nya­des, els pous sense fons.

Així que expul­sem-ho tot i emo­ci­o­nem-nos! Ale­grem-nos amb tris­tesa, amb por i amb ràbia, i també amb les secundàries, perquè, mal­grat tot, tot, tot, visca la vida! Ho escriu Roc Casa­gran en el poe­mari Direm nosal­tres: “Fem un cant a la vida, a l’ale­gria,/ a la feli­ci­tat, al riure gros,/ a l’amor foll que no coneix repòs,/ al pit obert durant la tra­ves­sia./ (...) a l’amis­tat, al fugir de la via,/ al no tenir-ne prou sols amb un tros.”

I ale­grem-nos, sobre­tot, que Antònia Font tan­qui la gira a Girona: els millors per posar les òrbi­tes en sin­cro­nia.