Madí i el clavegueram

David Madí és un home molt informat. O s’hi ha fet passar, o l’hi hem volgut tenir. Si ell diu que a Mossos hi ha la dinàmica de clavegueram de l’Estat espanyol, tinc tendència a creure’l. Madí en sap, de clavegueres. És dels prohoms que han viscut al límit, a la frontera de la mecànica de clavegueram. No ho dic per la condemna ni pels procediments pendents, no, que els viaranys de la justícia a vegades són viaranys d’ajusticiament. Ho dic per experiència, constatació, història viscuda, tracte. Conec Madí el 2001, després que el nomenin secretari de Comunicació. Duia un rem que no l’he vist mai més a cap secretari (i potser n’hem fet sort), i també és cert, diria l’àvia Neus, que l’arrancada va ser de cavall i la parada, de burro. Madí és olla barcelonina que sempre “pensa en gran” i mira “lluny i per sobre teu”. No per l’alçada física. Per tarannà, per ADN. “S’ha acabat voltar pels departaments, no cal, no hi facturareu res. Ara tot passarà per mi.” Aquest va ser el seu bon dia el primer cop i cap secretari de Comunicació ho ha canviat. Anys després, quan en nom d’El Punt i en una negociació ràpida i amb pocs actors vaig comprar l’Avui, em va renyar. “Si jo hagués conegut l’operació ho hauria impedit. De fet fa un any, quan ja teníeu un acord, vaig ser jo que ho vaig aturar.” No vaig preguntar detalls, però era cert que s’havia suspès l’operació quan ja estava tancada. “Hi ha llum vermella on hi havia llum verda”, m’havien dit els venedors.